Una mania molt catalana: agrupar escriptors
BarcelonaA l’institut em van fer confondre la literatura amb la història de la literatura. L’assignatura no consistia a llegir obres, sinó a estudiar moviments i períodes on els llibres encaixaven amb la precisió de les peces d’Ikea. L’important no era el text, sinó el context.
Tal com m’ho van explicar, la literatura catalana imitava el cicle de la vida: primers vagits, plenitud i Decadència. Segles després renaixia, però sense haver mort del tot, a la manera d’un zombi. Després de la Renaixença –tronada–, venia el Modernisme –també tronat, però més simpàtic– i finalment la breu elegància del Noucentisme. Llavors passàvem al subgènere apocalíptic, ja que la guerra segava trajectòries i multiplicava els exilis, tant interiors com exteriors. Després de la Literatura de Postguerra emergia la Generació dels Setanta, una colla de joves amb cara de son que duien trenca i fumaven Ducados. La cosa es va prolongant en un present incert que s’allargassa sense etiquetes clares tret de la Postmodernitat, una categoria proteica que tant serveix de calaix de sastre com d’espantall.
S’han produït, mentrestant, altres intents d’agrupar els escriptors. Als vuitanta, Jesús Moncada i Maria Barbal van anar a parar a la sinistra categoria de “narrativa rural” (ara se’n diria “literatura del territori”). Després es va posar de moda ajuntar per províncies, i es van publicar antologies com 10 narradors (El Mèdol, Tarragona, 1989) o Tapís (Llibres del Tint, Banyoles, 1990). A la segona dècada del segle XXI, L’Albí ha publicat antologies de Narradors Centrals. Avui dia el criteri d’inclusió majoritari és la jovenesa.
La dèria de ficar els escriptors en calaixos
Les noves generacions de filòlegs s’han dedicat a rebatejar els moviments, a redefinir-los, a refer-ne els límits temàtics, estilístics i temporals. La feina, però, no ha canviat gaire, ja que continua consistint a ficar escriptors en calaixos. Alguns autors s’han deixat de banda perquè mostraven una gran resistència a l’encaix: Aurora Bertrana, Joan Perucho, Maria-Mercè Marçal, Miquel Bauçà... Un cas extrem és el del “grup d’Olot”, tan fràgil que s’hauria dissolt amb la baixa d’un dels membres, ja que estava format únicament per Marian Vayreda i Josep Berga.
El 1999, un article de La Vanguardia dividia els escriptors contemporanis en vuit categories: projectius, realisme brut, elegíacs, de gènere, històrics, filosòfics, desconstructivistes i de fulletó. La classificació recorda aquella que presumptament Jorge Luis Borges va extreure d’una enciclopèdia xinesa i que dividia els animals en: “a) pertenecientes al emperador, b) embalsamados, c) amaestrados, d) lechones, e) sirenas, f) fabulosos, g) perros sueltos, h) incluidos en esta clasificación, i) que se agitan como locos, j) innumerables, k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, l) etcétera, m) que acaban de romper el jarrón, n) que de lejos parecen moscas”.
Al segle XXI els moviments se superposen, les fronteres es dilueixen i els autors encavalquen etapes. L’any 2007, Manel Ollé va publicar una antologia del conte català contemporani titulada Combats singulars que, ja des del títol, insistia en “l’escassa tendència al gregarisme, la singularitat individual de cadascuna de les seves apostes estètiques”. Semblava que el destí de les agrupacions era desaparèixer. Els col·lectius com Ofèlia Dracs, Germans Miranda o Germanes Quintana semblaven esgotats. Però no. A principis de segle XXI va néixer a Catalunya un grup que encara no sabem si és l’últim d’aquella etapa, o el primer d’una nova era. Em refereixo a els imparables. En aquella ocasió, eren els mateixos escriptors els que decidien formar un grup, en feien explícites les característiques estètiques i ideològiques, es vindicaven i es fotografiaven de manera col·lectiva. Fins i tot redactaven manifestos com els futuristes d’un segle enrere. Els imparables van prendre posicions enceses entorn del debat sobre la postmodernitat, que aleshores ja era obsolet (el llibre de François Lyotard La condició postmoderna, publicat el 1979, es va traduir al català amb 25 anys de retard, quan l’autor ja era mort i enterrat).
El 2014, Jordi Marrugat va publicar Narrativa catalana de la postmodernitat, que postula que tots els escriptors dels últims cinquanta anys són postmoderns. El llibre glossa l’obra d’autors tan diversos com Baltasar Porcel, Lluïsa Forrellad, Jordi Puntí, Julià de Jòdar, Màrius Serra, Joan-Daniel Bezsonoff, Llucia Ramis, Víctor García Tur o Ramon Erra. No hi apareixen els imparables, potser per consideració cap a ells, ja que sempre havien abominat la postmodernitat.
A la introducció del llibre Jardins secrets, on aplega 99 ressenyes publicades en els últims trenta anys, Ponç Puigdevall escriu: “He mirat d’entendre què té cada llibre de genuí, no determinar com s’assemblen sinó de quina manera tots són diferents”. Heus aquí una alternativa a la dèria de les classificacions. L’altra és assumir-les amb autoconsciència i creativitat, com va fer Borja Bagunyà el 2017 al llibre col·lectiu Novel·la catalana avui tot dividint els narradors actuals en categories com: neocursis, costumisme de la crisi, lirisme naïf, realisme postmodern o neogrotesc al·legòric. Si no ens podem estar de cartografiar, fem-ho si més no amb un bon humor demiúrgic.