Les estadístiques diuen que els catalans llegim de mitjana uns deu o dotze llibres l’any. És mentida. Els catalans llegim encara menys. No tinc motiu per pensar que siguem una excepció del que en anglès es coneix com a social desirability bias, és a dir, el biaix que desvirtua les enquestes perquè les persones tendeixen a tergiversar, sovint inconscientment, els fets per quedar bé i ser acceptades, de manera que es retraten millor del que són. Així que segur que els catalans, quan responen, inflen una mica la quantitat de llibres que llegeixen: fa vergonya dir que no n’has llegit cap o confessar que n’has llegit només un o dos. Qui sap, potser només llegim set o vuit llibres l’any de mitjana, o menys i tot. Sigui com sigui, salta a la vista el desfasament entre llibres anuals llegits i la quantitat de llibres que es publiquen (en català són més de sis mil l’any).

Aquesta setmana han començat a sortir articles sobre les novetats que ens esperen amb la represa del setembre. Ens anticipem mentalment al que vindrà amb una ànsia de ionqui. Encara no hem acabat de llegir els llibres que volíem llegir aquest curs, però ja estem pensant en els que encara no existeixen. Estem malalts d’acceleració. És com si, mentre sopem avui, ens delectéssim pensant en el que soparem demà. D’aquí dos dies algú ja traurà les ofertes de Nadal i els súpers s’ompliran de torrons mentre a les cases continuen encesos els ventiladors i els aires condicionats. Aviat els articles sobre les novetats de Sant Jordi s’escriuran a l’octubre. Aquesta acceleració és un símptoma més de com fugim del present, sovint decebedor, i ens refugiem en el futur, encara ple de promeses (és a dir, de decepcions en potència).

Pensava en això de l’acceleració tot llegint l’esplèndida i completíssima Historia de la crítica literaria, de David Viñas Piquer (Ariel, 2002). Perquè l’acceleració s’ha contagiat a tots els nivells, també al de l’escriptura. Explica Viñas que ja l’any 1674 Boileau escrivia (ho tradueixo al vol del castellà): "Treballeu sense presses encara que alguna cosa us acuiti, i que no us empenyi mai una velocitat demencial. […] Afanyeu-vos lentament i, sense descoratjar-vos, reviseu la vostra obra vint vegades: poliu-la i repoliu-la una vegada i una altra; afegiu-hi alguna cosa esporàdicament i esborreu amb freqüència. És ben poca cosa que hi hagi espurnes d’agudesa disseminades puntualment en una obra on formiguegen els errors". Just ahir també un amic em plantejava si jo no havia tardat massa poc a escriure el llibre que sortirà al setembre. Dos anys, em deia aquest amic, són massa pocs. És poc temps? No ho sé: quan vius immers en un ritme, costa percebre la velocitat, igual que la Terra es mou per l’espai a 108.000 km/h i nosaltres ni ens despentinem. ¿Els llibres que es publiquen estan massa poc destil·lats, treballats, polits?

Tot seguit, Boileau afegeix: "Sigueu severs amb vosaltres mateixos. La ignorància sempre està disposada a admirar-se. Feu amics que estiguin disposats a criticar-vos i que siguin confidents sincers dels vostres escrits i enemics zelosos dels vostres defectes. Davant seu, despulleu-vos de l’arrogància de l’autoria […] Aprecieu que us aconsellin i no que us elogiïn".

Sé per experiència que no és fàcil trobar amics disposats a criticar-te i, en tot cas, en el que et diuen també hi deu haver un biaix de resposta d’aquests que els sociòlegs tenen tan ben estudiats, per exemple, el biaix de cortesia. També és difícil trobar enemics zelosos dels teus defectes que estiguin disposats a dir-te’ls a la cara i reiterar-te’ls. I també costa, esclar, trobar escriptors que no persegueixin l’elogi.

A les escoles d’escriptura mateix s’encoratja l’elogi desmesurat (la baixa tolerància a la crítica deu ser un altre signe dels temps, com l’acceleració). Els gerents saben (temen?) que la crítica negativa, per més que es faci des de la constructivitat, descoratja els alumnes i provoca abandonaments, cosa que repercuteix en la viabilitat econòmica del negoci. Així que l’ensabonament està a l’ordre del dia. Una vegada vaig proposar a una escola d’escriptura de fer un curs breu que es digués "Crítica destructiva" (i no el van voler); la idea era subvertir aquesta manera de fer i jugar entre tots a esbudellar els textos dels altres subratllant, per variar, els desencerts. Perquè escriure també implica aprendre a entomar les crítiques ferotges justes o injustes que et faran. I, a més, qualsevol text, fins i tot l’obra mestra més portentosa, té coses millorables. Aquesta és precisament la gràcia i el calvari d’escriure.

Però, ara mateix, deixem-nos de calvaris, que encara no és Setmana Santa i l’estiu tot just se’ns desplega al davant amb la macedònia habitual de calor, viatges, lectures, sopars a la fresca i concerts de tota mena. Tot i que, per anar fent boca, sempre podríem organitzar unes processons d’armats i confrares encaputxats per les platges. I ja que hi som: bon Nadal!