L’editorial Acantilado acaba de publicar El caso Saint-Fiacre, de Georges Simenon, dins el pla general de l’editorial de recuperar aquest autor. Les traduccions són noves i és de plànyer que el projecte no prevegi, ara per ara, les versions en català. El caso Saint-Fiacre, en qualsevol cas, ha estat magníficament traduït per Lluís Maria Todó. Es tracta d’una de les primeres novel·les en què apareix l’inefable comissari -publicada el 1932- i permet a la legió de seguidors del personatge conèixer-lo en aquest període tan primerenc. El comissari Maigret, durant lustres i dècades, va anar creixent amb els seus lectors (no pas a la mateixa velocitat, però deunidó). Per no donar pistes sobre l’argument, només direm que es tracta d’un cas típic d’espai tancat, una especialitat en què per exemple Agatha Christie excel·lia. Són crims que passen en un espai d’on no entra ni surt ni ningú, que passen davant de testimonis involuntaris que no veuen res de sospitós i aparentment sense solució, ja que la tècnica del criminal apunta al crim perfecte. En aquest cas, tot passa durant la celebració d’una missa.

Qui és l’assassí?

Simenon posa a prova la perspicàcia del lector, li proposa un joc d’endevinar. És la diferència amb la novel·la negra clàssica, on descobrir el qui no és el més important. Un cop plantejat el repte, el tractament literari queda en un lloc secundari. Maigret, aquí tot sol, desplaçat al poble i al lloc on va viure de petit, es va movent entorn dels sospitosos, però com a personatge encara està lluny del comissari murri, coneixedor de la natura humana i, per tant, de les seves febleses. Això sí, a El caso Saint-Fiacre ja apunta un parell dels trets que el converteixen en un grans personatges de la literatura popular del segle XX: Maigret destaca per la seva humanitat i, pels seus orígens, és molt conscient de les diferències entre les classes socials. Això fa que sovint tingui fins i tot afinitats amb els “dolents”. L’altra gran aportació seva són les descripcions d’aquestes classes populars, de París o de fora, depenent del cas. Acantilado, seguint la idea original de Jaume Vallcorba, ha decidit publicar Simenon perquè considera l’autor un exemple de literatura popular de qualitat. Hi estem totalment d’acord.