De les grans autores només en coneixem el patiment vital

Tinc una amiga que l’altre dia es va obligar a aturar-se i a pensar en totes les coses bones de la seva vida. Potser és un exercici que hauríem de fer de de tant en tant, perquè la versió dramàtica de la pròpia existència sol ser més espavilada (i més literària): se’ns presenta sense que calgui conjurar-la i ens pot fer creure que només ens passen coses dolentes.

La narradora del llibre Hermana. (Placer), de María Folguera, publicat per Alianza, té el projecte d’escriure una Enciclopedia de los Buenos Ratos de las Escritoras. Una relació ordenada dels plaers viscuts per les autores del cànon literari. “A mi em sembla que més que un cànon hem tingut un martirologi: Silvita [Sylvia Plath] va posar el cap al forn, Alfonsina [Storni] es va submergir al mar, Emilita [Emily Dickinson] va embogir, Virginita [Virginia Woolf] es va endinsar al riu amb pedres a les butxaques. En canvi, el que jo vull és recopilar els moments de triomf. Però no em refereixo a triomfs laborals o editorials, sinó a moments en què s’ho van passar bé. I això és tot un repte, perquè el mateix concepte i punt de partida és discutible, ja ho sé. Sempre s’ha mentit molt sobre el benestar, i ni tan sols ens posaríem d’acord sobre la felicitat”.

És una feinada de documentació i investigació, la que es proposa: no n’hi ha prou que l’escriptora Tal digui en un diari personal o en una carta “estic molt bé”. Es tracta de remenar tota la informació possible i confirmar que, en efecte, en aquella època li havien remès els dolors neuròtics, havia escrit més que mai, hi havia símptomes que permetien deduir que era una bona època (reia, somreia, dormia d’una tirada, feia pastissos, feia l’amor...). Segur que n’hi ha, de bones èpoques, a qualsevol vida. No tot pot ser desgràcia, sofriment, fracàs. Però avui en dia encara costa que les dones defensem sense culpa el territori del plaer, del descans, de les coses bones.

Una amistat que es posa a prova durant la primavera del 2020

María Folguera (Madrid, 1984) és escriptora i dramaturga. A través d’una narradora que se li assembla molt, s’entesta a assegurar-se que els seus referents literaris, les seves companyes de ficcions, es van sincerar en algun moment sobre les coses bones de la pròpia vida. “No pas bones com a tribut a una comunitat, no pas sacrifici, això ja m’ho sé. Bones en el sentit que et relaxen o t’il·luminen de forma profunda”. És amb aquest propòsit que ressegueix les biografies de Rosa Chacel (1898-1994), Elena Fortún (1886-1952), Carmen Martín Gaite (1925-2000), Teresa de Jesús (1515-1582), Carmen Laforet (1921-2004), María Lejárraga (1874-1974), Ana María Matute (1925-2014) o Matilde Ras (1881-1969), entre moltes altres. Fins arribar a la zeta de María Zambrano (1904-1991). Mentiria si no digués que m’han vingut ganes de fer una tasca similar amb les autores del cànon català.

A part d’això, Hermana. (Placer) recrea una llarga amistat entre la dramaturga i una actriu. La primera viu a la casa on va néixer, té una filla, escriu, imparteix tallers d’escriptura. La segona és més desarrelada, qui sap si més lliure. Totes dues, com tot el món, es veuen obligades a confinar-se durant la primavera del 2020. A l’actriu, l’estat d’alarma l’enxampa a casa d’un amant, que l’acull en nom de les relacions obertes i amb el permís de la seva esposa, que també és a la mateixa casa. Fins que el matrimoni comença a tenir símptomes compatibles amb el covid i l’actriu es trasllada a casa de la dramaturga. Llavors entra en joc la por de la infecció, el xoc de l’amiga prudent amb la despreocupada, l’aïllament preventiu en una habitació, les finestres obertes perquè es ventili l’estança, el diàleg entre la raó i el pànic. Res que no ens sigui familiar a aquestes altures de la pandèmia. Una pandèmia que, t’ho miris com t’ho miris, passarà a la història de les coses dolentes.