BarcelonaMentre els estiuejants passen l’agost amb els peus al gorg gelat o a la cala envaïda de barques, els lladres fan feina a la ciutat buida. Quan entren als pisos ho remenen tot, però rarament se n’enduen llibres. Pregunteu-ho a qui li hagin entrat i tingui una biblioteca: els volums en surten sempre il·lesos.

Abans, però, tot era diferent, i els lladres llegien. Si més no els que van entrar, a Montmartre, a l’apartament de Louis-Ferdinand Destouches, Céline. No era agost, però París es buidava de rates perquè era el juny del 44 i el desembarcament dels aliats a Normandia aconsellava als col·laboracionistes com Céline fugir cames ajudeu-me. Els lladres es van endur milers de pàgines manuscrites, fins a un metre cúbic de paper. Durant més de setanta anys, els investigadors de l’obra de Céline han remogut cel i terra per localitzar-les. Fins que, aquest mes d’agost, Le Monde ha publicat que els manuscrits han arribat a mans dels hereus de la viuda i que contenen una Casse-pipe de sis-centes pàgines, mil pàgines de Mort à crédit i alguna novel·la inèdita. On han estat tots aquests anys? Qui els tenia?

No se sap quan, però en algun moment després del robatori, un lector anònim del diari Libération va fer-los arribar a un col·laborador del diari, crític de teatre, perquè els custodiés, amb la condició que no els donés a conèixer fins que no morís la viuda de Céline. Per què aquesta espera? Perquè no s’enriquís: s’haurien pagat fortunes per aquest material. La viuda, però, va tenir el poc tacte de no morir-se... fins als 107 anys, el novembre del 2019. El crític teatral va moure fitxa llavors i se’n va anar a veure un advocat amb el metre cúbic de papers.

Hi ha un ball d’anys, però: si el crític afirma que els ha conservat durant quinze anys, ¿qui els va custodiar durant els altres cinquanta? Més enllà de la seva identitat, que el crític s’ha negat a revelar "per respecte a les fonts", el que té força és el dilema que va afrontar i com el va resoldre. D’una banda, l’admiració per la literatura de Céline. De l’altra, el menyspreu profund per les seves idees. Sí, hi ha uns hereus que ara cobraran de les editorials que el publiquin, però aquest algú (i el crític teatral) descansaran tranquils de saber que ni el senyor ni la senyora Destouches n'hauran vist ni un cèntim.