Com hem vist amb els resultats PISA, la lectura va de baixa entre els adolescents. La lectura a fons, concentrada, sense interrupcions. En realitat, esclar, els nois i noies són el nostre mirall. També els adults, salvant totes les excepcions que calguin, cada cop dediquem menys temps a asseure’ns en un sofà durant unes quantes hores per devorar un llibre. El ritme i l’estil de vida ens ho posen difícil: els mòbils, sí, però també la mobilitat frenètica i el lleure exponencial. Tenim tantes possibilitats que la pressió social converteixen en obligacions. No has vist aquesta sèrie? (per cert, no us perdeu El encargado). No has anat a aquest restaurant? (per cert, apunteu-vos Ca l’Amador de Josa de Cadí). On has viatjat aquest Nadal? Etc. El temps és finit i el temps per llegir s’ha anat reduint dràsticament. La competència és fabulosa.
Per això no m’estranya que els lectors vocacionals i els lectors professionals ens les empesquem per trobar estones sota les pedres. En el cas de Jordi Llavina, les troba literalment sobre les pedres, sobre camins pedregosos, enfangats o polsegosos. Fa anys que combina dos costums aparentment incompatibles: llegir i caminar. Ho fa de bon matí, per senders que coneix bé, poc concorreguts. Com es diu popularment en una expressió que té els dies comptats, mata dos ocells d’un tret. Ara ja no es pot matar cap bèstia viva sense tenir ni que sigui un polsim de mala consciència. Tampoc ja no tenim temps per matar el temps.
En Llavina, doncs, ha passat a l’acció sumant dues activitats en una. I per si no n’hi havia prou, quan arriba a casa posa per escrit el que li ha passat pel cap, el que ha vist i rumiat. El resultat és el llibre Proses de l’entreclaror (Editorial Gavarres, amb pròleg de Ferran Sáez Mateu), una mena d’Espinàs amb dues substancials diferències: va sempre pels mateixos rodals i, en lloc de parlar amb la gent, parla amb els llibres. Segur que més d’un el deu haver pres per boig. Quan ja quasi ningú no llegeix com abans, un boig per la lletra impresa s’exhibeix pels camins. Com el Quixot, un caballero andante obsedit per les lectures. La figura solitària d’en Llavina s’erigeix com una proclama poètica: llegir és tan vell (i tan bell) com l’anar a peu.
Mens sana in corpore sano. Els presocràtics ja caminaven i conversaven pels seus jardins i horts. ¿Fer-ho llegint «en veu moderadament alta», com en Llavina? No ho veig com un esport de risc, però no deu ser tan fàcil. Segur que més d’un cop ha ensopegat amb la mateixa pedra, una especialitat d’altra banda ben humana. Potser millor anar-hi acompanyat: un llegeix i l’altre (o els altres) el guien i l’escolten. Però no, ell va tot sol i pel que sembla se’n surt prou bé. Hi té la mà trencada: més ben dit, hi té el cap i les cames ensinistrades. Pels volts de Vilafranca del Penedès, pel camí de la Creu de la Pelegrina, hi ha llegit un centenar i mig de llibres al llarg d’estius, tardors, hiverns i primaveres.
Com els del Senyor, els camins d’en Llavina són inescrutables, no se sap on porten. Són un amable vagareig de lletres i pols, d’olors, de la vida que brota a cada racó, pluja que reescriu els senders, teranyines invisibles, boires, les bestioles, un caragol aixafat, una colla de tudons que s’enlairen, la vinya i l’erm, els caçadors que trenquen la pau dels camps, l’oreig entre les canyes, el cant de les cigales (de dia) i dels grills (de nit), les bardisses, les figues i aglans caiguts... I les paraules caçades a cada pas: "No cal dir que m’estimo més que em fereixi un llibre que no pas l’urpa d’un animal", escriu, alhora que ens adverteix: "Per cert, un camí herbós és com un home verbós; la naturalesa herbosa amaga l’essència del camí igual que una naturalesa verbosa amaga l’essència de l’home. El primer, no l’han escatat. El segon, no l’hem escatit".
En l’atzar del caminant, Llavina va escatint la seva prosa indagadora, a cavall entre la natura i l'especulació. Potser sí que ho haurem d’assajar, això de caminar llegint... o de llegir caminant.
