El lector literari ha desaparegut? S’ho pregunta Suso de Toro en l’assaig La literatura, des de dins (Gregal), traduït per Andratx Badia. Addictes al mòbil, hiperconnectats, correm el perill de perdre el temps de silenci, de llibertat interior, i amb ell el plaer de la lectura literària, que demana aïllament i soledat. I això que li cal al lector per llegir, també és així per a l’autor si vol escriure de debò.

Suso de Toro adverteix que l’escriptor, assetjat pel món online i pel seu propi personatge públic, tampoc ho té fàcil. Hi va haver una època en què “un podia ser famós i anònim”. “O així m’ho semblava a mi”, diu Suso de Toro. El perill és que “la fama, cercada inicialment per a l’obra, quan passa a ser de l’autor, transformat en personatge, és una afecció greu. La fama significa una vida de patiment”. Vist així, Sant Jordi l’hauríem de declarar no tant Dia del Llibre com Dia del Patiment. Però hi ha patiment i patiment, oi? I què seria al capdavall la vida sense patiment? Com sabríem llavors què és el gaudi?

Sigui com sigui, l’endemà de Sant Jordi caldrà tornar a trobar la manera de llegir i escriure. Com i on es pot trobar aquest temps de silenci? Doncs amb força de voluntat, disciplina, melancolia, ambició... Demana també un espai, una habitació amb la porta tancada (paradoxalment “per aïllar-te sobretot de la gent més propera i estimada”). O un espai de civisme: “Les biblioteques són un lloc únic en la nostra cultura del soroll i l’incivisme [...], guarden un caliu del que foren els temples, són espais gairebé sagrats en un món profà, i aquells moments que passem en una biblioteca ens fan millors, més pausats, restauren en nosaltres la calma i l’equilibri. Les bibliotecàries i els bibliotecaris segurament no saben fins a quin punt guarden una cosa més valuosa que els llibres mateixos, guarden un espai de civilitat únic”.

Tot això, la desconnexió, el silenci, les biblioteques, les portes tancades... Tot això és per donar vida a la literatura, que segons Suso de Toro és essencialment la suma infinita d’imaginació i memòria. I més coses: “La literatura és un truc dels humans per a enredar i pretendre manipular el temps”. “La literatura no és una ciència [...], afirma l’obscuritat. I sense ser ciència i sent fantasmagoria, és un camí de coneixement”.

I qui són i com són els que fan literatura? Vet aquí l’autoretrat que, sense voler, ens serveix Suso de Toro: “Cervantes era com qualsevol artista, algú que viu dins d’una tribu i al mateix temps n’és perifèric”. Els escriptors “s’alimenten de les vides i de les obres dels altres per crear la seva pròpia”, l’escriptor és algú “que sempre està a l’aguait” i que “ha de ser omnívor”. “Hi ha persones que no gaudeixen de la vida tal com és i pretenen canviar-la, es fan revolucionaris. L’escriptor és algú que tampoc no s’adapta bé a la vida tal com és, tanmateix no pretén canviar-la, sinó que en fuig a través de la imaginació”. Els autors “són persones normals, amb freqüència vulgars [...]. Sovint el millor d’un autor és en la seva obra”. “Una característica necessària per ser escriptor és tenir consciència aguda, des de petit, de la teva singularitat”. “L’escriptor es mou entre l’arrogància i la inseguretat”. És un “estrany” i un “impertinent”. “El destí de l’obra d’un escriptor i la seva sort com a autor van unides a la sort de la seva llengua”.