L'empatia no és cap bestiesa, paraula de Chris Ware

Barcelona"The best, the best, the best". Això és el que deia, emocionada, una fan de l'escriptor i artista Chris Ware, mentre aquest li signava un dels seus llibres al festival Còmic Barcelona. La seva emoció va quedar recollida en un reportatge del programa Marcians de TV3 (recupereu-lo!) sobre la visita a Barcelona, fa algunes setmanes, del dibuixant de còmics nord-americà, amb motiu de la inauguració de l'exposició retrospectiva sobre ell que es pot veure al CCCB, Dibuixar és pensar. Aquest article és, sobretot, per transmetre-us aquest missatge: no us la perdeu. Bé, de fet, són dos missatges: deixeu-me afegir que Chris Ware és un geni.

Escric que Ware és un referent del còmic contemporani, un renovador del seu llenguatge, i sento que no és així com l'hauria d'explicar. No menteixo: és, efectivament, referent i renovador, però en aquestes paraules no hi ha l'impacte que causa en els seus lectors, la proximitat que crea amb ells, i la fascinació que això els (ens) provoca. Ware ha explicat moltes vegades que l'art i els llibres han estat la seva salvació en moments de desesperació, i un dels seus desitjos és que els seus ho siguin també per als lectors. Les primeres històries les hi va explicar la seva àvia i, escoltant-la, es va fixar en la quantitat de detalls que sempre hi posava. Els seus llibres n'estan tan plens, que a vegades he necessitat una lupa per no perdre-me'n cap. Ware és d'una minuciositat tan impressionant que triga anys a acabar cada còmic. Quan escoltava l'àvia, que feia memòria per explicar-li coses, li semblava que viatjava a través del temps. Els records, diu Ware, són l'únic que sempre ens acompanya.

També a ell, que, com diu el comissari de l'exposició, Jordi Costa, a Marcians, "no fa autoficció, però el fet que el seu pare l'abandonés quan era un nadó és el motor de Jimmy Corrigan, el chico más listo del mundo (Reservoir Books), i que fos un nen que va patir bullying a l'institut, evidentment està darrere de Rusty Brown (Reservoir Books)". Els llibres de Ware ens interpel·len, sovint a través de personatges solitaris, plens d'humanitat. Per a Ware, l'empatia és el més gran que tenim els éssers humans. Preocupar-nos els uns pels altres és essencial, m'ho deia en una entrevista que li vaig poder fer per a Tot el temps del món (Canal 33). M'ho explicava insistint en el fet que dir això no ha de sonar naïf o com una bestiesa. Té tota la raó: no pot ser que reivindicar que hi podem ser els uns pels altres, que és millor viure connectats que desconnectats, sigui una cosa cursi. Als Estats Units, considera, la manca d'empatia està provocant autèntics desastres a la societat, de conseqüències terribles.

Ell la va aprendre, l'empatia, llegint les tires de Peanuts, de Charles Schulz. En Charlie Brown, l'Snoopy i la Lucy li semblaven reals, els considerava amics seus. Una vegada, trist perquè Charlie Brown no rebia mai cap targeta per Sant Valentí, n'hi va dibuixar una i va demanar a la seva mare que l'hi enviés. El que em commou més d'això és que m'ho va explicar donant-me a entendre que ell, en realitat, sabia que Charlie Brown no existia de debò, però tot i així l'hi va enviar. Em sembla un bon resum del que és Chris Ware, aquest senyor alt, d'ulleres rodones i petites, que a tots els que vam poder parlar amb ell ens va deixar impressionats per la seva amabilitat, humilitat i sentit de l'humor. Jo, fins i tot, em vaig posar a tartamudejar mentre l'entrevistava: tota la humanitat dels seus llibres la tenia asseguda davant meu.