BarcelonaJa es veia venir que l’expressió “fer l’amor” com a sinònim de practicar la vida sexual no tindria futur, encara que té molt de passat. La naturalitat amb què, en aquests moments, nois i noies, homes i dones, en totes les variacions de qualitat, gènere i quantitat, practiquen la vida sexual ha acabat bandejant una expressió massa tendra per a un acte força animal. Perquè el sexe i l’amor no sempre van aparellats, malgrat els consells de sant Pau, veritable fundador cristià de la relació tancada entre sexe i amor, és a dir, del matrimoni virtuós, cosa cada dia més rara.

L’expressió “fer l’amor” degué néixer al segle XIII, època posttrobadoresca, en la forma provençal “far amor”. Com a herència de la poesia dels trobadors, i després dels stilnovisti italians, l’expressió s’entenia com a equivalent de “fer la cort” o, en català genuí, “fer amoretes”, “fer festes” o “festejar”. La fórmula no va trigar a convertir-se en el català “fer l’amor”, el francès “faire l’amour” i en italià “fare all’amore” –l’última locució encara es pot sentir en llavis de persones velles de la Toscana, justament pàtria dels grans defensors de l’amor cortès, no de la disbauxa, com Petrarca.

De 'fer la cort' a 'follar'

De fet, en aquest sentit tan pulcre, tan poc sexual, l’expressió es va fer servir fins al segle XIX quan, per mera vulgarització i generalització dels costums sexuals –avui clarament desinhibits– va passar a denominar quasi el contrari del que significava. Durant els dos últims segles, més o menys, i amb variacions geogràfiques, “fer l’amor” va passar a ser sinònim dels nostres “follar”, “cardar”, “fotre” –del llatí fodere, que també dona “joder”–, “embrocar” i fins i tot “donar la comunió” (potser encara viu a l’estat del Vaticà, encara que sembla una blasfèmia).

El sentit original de “fer l’amor” es troba molt sovint fins al final del segle XVIII. Al Don Giovanni (1787), de Mozart, hi ha una colla que canta: “Giovinette che fate all'amore, non lasciate che passi l’età!”, és a dir, “Jovenetes que ja festegeu, procureu que no us passi l’edat”, que evoca el tòpic llatí del tempus fugit: passa el temps, i cal aprofitar els goigs de la vida. En tot cas, aquestes paraules no inviten les “giovinette” de l’òpera a practicar el sexe, sinó a cortejar els nois, o deixar-se cortejar.

Els joves s’han tornat sincers i directes, i cada dia fan servir menys l’antiga expressió, en cap accepció: fer la cort va desapareixent, i de l’antic “fer l’amor” ara se’n diu, senzillament, “follar”.