Primer va ser un article de Jordi Llovet, que parlava del que no sap perquè no ha llegit ni vint llibres catalans recents (a classe solia dir que ell mai no llegia “autors vius”), afirmant que la literatura catalana actual és mediocre. Després, va ser un article de Jordi Gracia (també a El País, igual que el de Llovet) dient que la literatura catalana actual és més que passable tenint en compte que es tracta d’una literatura “tan i tan petita”. Són, només, opinions, i a més esbiaixades, d’intel·lectuals nacionalistes espanyols, per a qui tot el que és català sempre és una mica sospitós i una mica menyspreable. Jo, en canvi, crec, amb tots els matisos que vulguem, que la literatura catalana actual passa per un bon moment: té autors i autores de totes les ideologies, de totes les generacions, de tota condició social i de totes les procedències geogràfiques, els quals fan obres bones o notables o excel·lents (també mediocres o horripilants) en tots els gèneres. A més, tenim magnífics traductors, i traduccions de grans obres d’arreu del món i de totes les èpoques, també dels millors autors coetanis. Déu n’hi do. Però bé: això meu també és, només, una opinió.

Qui té raó? En Llovet, en Gracia o jo mateix? És igual. Els diagnòstics sumaris són poc importants. Ara bé: quan fem valoracions a l’engròs de la literatura catalana es nota molt que som un país –una cultura, una llengua– envoltat d’estats –de cultures, de llengües– d’arrel, de trajectòria i de dimensions diguem-ne imperials. Això ens fa obviar que les literatures enormes i riquíssimes d’aquests estats que ens envolten –d’aquestes llengües– són l’excepció global, no la norma. Vull dir que tant pel volum, la varietat i la qualitat de llibres publicats com, també, per la tradició i el sistema de suport institucional i polític sobre el qual s’han aguantat i s’aguanten aquests llibres, la literatura catalana es troba potser lluny de les literatures gegants, però ben segur que és a la part alta –entre les primeres posicions– de les literatures del món de dimensions mitjanes.

El fet de viure envoltats d’estats anòmalament grans, amb literatures anòmalament globals i riques, també ens fa oblidar, i això val tant per a la literatura catalana com per a la llengua catalana i, fins i tot, per a la política catalana, que el que és estrany i insòlit no és que estiguem nacionalment i culturalment en un estat tan precari, o que no siguem, visquem i ens desenvolupem en plenitud, sinó que encara hi continuem sent, que encara siguem tants, que encara tinguem una presència tan real i, a pesar de tot, tan viva i tan sòlida, i tan ambiciosament projectada cap al futur. Per què, aleshores, de vegades fins i tot aquells que respecten, valoren i s’acosten sense prejudicis a la literatura catalana (no és el cas de Llovet, potser sí el de Gracia) en fan valoracions tan sumàriament reticents o directament negatives? Com ja he dit, perquè la falsa normalitat pletòrica i expansiva dels que ens envolten distorsiona la percepció que tenim de nosaltres i del món i ens fa creure que les literatures francesa, alemanya, castellana, italiana i anglesa representen la normalitat, són les normals. Però, en realitat, no ho són. Els judicis sumaris duríssims i autoflagel·ladors s’expliquen també per una altra raó. Perquè, a més de comparar-nos amb els nostres veïns gegantins, ens comparem amb els gegants que nosaltres mateixos vàrem ser en un passat llunyà i també recent. Qualsevol literatura que s’inaugura amb Ramon Llull i que, al cap de només dos segles, ja culmina amb Ausiàs March i Joanot Martorell, i que, cinc segles després, reprèn amb Josep Carner, Carles Riba, Josep Pla i Mercè Rodoreda, entre altres, per força sempre tindrà gust de poc, i més si ha hagut de batallar, i ha de continuar batallant, amb les llengües de dos estats (el castellà i el francès) que durant segles, i encara ara, l’han volguda arraconar, problematitzar, exterminar.

Per cert: els espanyols parlen molt de la qualitat de la literatura catalana, però la veritat és que, al costat de les altres literatures europees imperials (l’anglesa, la francesa, l’alemanya, la italiana), la literatura espanyola és, en general, bastant pobra, tirant a rància i molt provinciana. Cervantes va inaugurar la novel·la moderna, sí, però a Espanya el seu llegat va caure en el buit i els que el seguiren varen ser els anglesos i els francesos. Quan el Romanticisme floria poèticament i filosòficament a Alemanya i Anglaterra, a Espanya volaven misèrrimes i "oscuras golondrinas". El realisme totalitzador d’un Balzac i el geni meticulós d’un Flaubert i la intel·ligència militant i clínica d’un Zola deixen en ridícul el realisme espanyol. I etcètera. Vull dir que, a l’hora de repartir menyspreus més o menys legítims o justificats, tothom pot donar i tothom pot rebre.