BarcelonaEls curadors dels dietaris de Joaquim Molas (Edicions 62, 2021), potser l’editor mateix, han suprimit uns quants passatges que els han semblat impropis o que haurien pogut ferir la sensibilitat d’algun lector. Nosaltres hem tingut accés a un d’aquests passatges, escrit en un estil molt superior al que presideix els seus apunts, que transcrivim a continuació amb la vènia de la misteriosa persona al·ludida.

“J.LL. és un il·lús de gran calibre. Poc després de la mort prematura d’Antoni Comas va guanyar la càtedra de Filologia Catalana contra tot pronòstic, perquè va competir amb dos filòlegs de molt més pes: Jaume Vidal Alcover i Eulàlia Duran. Jo vaig pensar que mai podria accedir a la primera càtedra de Català del país perquè creia que LL. era molt ambiciós i amb un gran afany de poder. Però no va ser així. El molt ximple va deixar passar poc més d’un any i va signar un paper en què renunciava a aquella càtedra i que aquesta, com era preceptiu en aquell temps, sortiria a concurs de trasllat, per al qual jo tenia tots els punts. Si LL. hagués trigat un any més, jo hauria hagut de tornar a fer oposicions, i no en tenia cap ganes, a pesar d’haver d’agafar el tren cada dia per anar a Bellaterra. Però va resultar, coses del destí, que J. era un imbècil: va renunciar a aquella posició, va renunciar a un sou de catedràtic molt substancial, va reunir el seu equip de professors ―on jo tenia una colla d’acòlits, tot s’ha de dir, que no van parar de fer-li la guitza― i va signar el paper que he dit, que es conserva als arxius de la UB.

»Allò no significava cap favor, perquè jo era infinitament superior a ell en molts sentits: ell no llegia mai res, i jo m’he passat la vida llegint llibres de literatura catalana, baldament [curiosa paraula, rara en l’estil de Molas] la majoria dels que he llegit fossin summament avorrits.

»Com que ell havia estat deixeble de l’home que m’havia usurpat la càtedra anys enrere, vaig bandejar-lo, igual com la resta dels cometes. No els meus escolans, que vaig promocionar. LL. no va aprofitar una circumstància fortuïta, però jo sí: m’agrada manar, i ho he fet en tots els àmbits públics de la literatura catalana: diaris, televisió, ràdio i ensenyament mitjà i superior: m’ho he menjat tot, per dir-ho d’una manera gràfica: quin procés de transformació!

I encara em sorprèn que un home com J.LL., que semblava intel·ligent, donés aquella mostra d’estupidesa tan gran en facilitar-me a mi la càtedra sense posar-hi cap condició, ni pactar res de res. És que hi ha gent estulta, com deia Erasme, en aquest món”.