Els homes no ho tenen pelut
BarcelonaAmb un cansament ja immens i bascós envers el tema, llegeixo que aquests dies el senyor Juanma Bajo Ulloa –un director de cinema que temps enllà m’hipnotitzava (amb catorze anys vaig anar tres vegades al cine Fantasio a veure Alas de mariposa) però que després vaig abandonar del tot– va pel món ploriquejant i dient que si no ets una dona o no segueixes certes consignes woke ho tens molt pelut al món del cinema. No he vist l’entrevista ni la veuré: parlo, doncs, d’oïda. Uns quants han sortit a refutar les afirmacions d’Ulloa amb dades, en especial Javier Zurro: en resum, podríem dir que, en les subvencions, hi ha uns puntets extres (molt pocs) si alguns dels càrrecs principals està ocupat per una dona. Això és una mesura que existeix per corregir el biaix històric i ominós que ha patit el cinema fet per dones. Tanmateix, ens diu Zurro, que malgrat la petitíssima ajuda que tenen les dones, el 2023 només el 36,5% dels projectes que van aconseguir una ajuda tenien direcció exclusivament femenina, i el 2022, un 37,8%; el mateix passa amb les pel·lícules en les quals inverteix RTVE: entre el 2020 i el 2023 un 63,7% tenien direcció masculina. És a dir, que contínuament sentim la cançoneta enfadosa dels pobres homes que són deixats de banda, mentre les dades constaten que els homes continuen sent majoria en la indústria.
Però aquest article ha de parlar de llibres. Doncs, el cas és que diria que passa exactament el mateix amb la literatura a casa nostra. He sentit uns quants autors –no direm noms, perquè no tinc ganes de fotre’m en merders, però us asseguro que no són autors de segona, sinó autors publicats i reconeguts; ara mateix me’n venen quatre al cap– que es queixen en la mateixa línia: ara si no ets dona (o LGTBIQ+: per a ells la suposada amenaça ve de tot el que no sigui un mascle de tota la vida), no interesses, no et fan cas, no et volen. No només els autors rondinen, fins i tot hi ha autores que els donen una mica la raó, i també agents que confirmen que ara mateix és el moment de les dones i, per tant, són més fàcils de vendre.
Les dones, més traduïdes que els homes
Jo, la veritat, és que n’estic fins a la figa de totes aquestes teories. I fins i tot em reca dedicar altra vegada una tribuna pública a parlar-ne, però tinc la sensació que hem de parar de reproduir aquesta idea com un mantra inqüestionable, i l'única manera d’aturar-ho és parlar de fets i de dades. Podem per exemple, consultar les estadístiques del Ministeri sobre llibres publicats a Espanya (ja em disculpareu, però no tinc dades de Catalunya segregades per gèneres), que ens diuen que, en els llibres d’un sol autor, entre el 2020 i el 2024, els homes representen sostingudament més del 60% (en concret, arrodonint seria: 2020: 61% homes i 39% dones; 2021: 62% homes i 38% dones; 2022: 62% homes i 38% dones; 2023: 61% homes i 39% dones; 2024: 60% homes, 40% dones); és a dir, que no s’hi veu cap tendència a publicar més dones. Hi ha un petit percentatge (inferior al 0,5% tots els anys) que figura sota “No clasificados”, que imagino que potser correspon a autoris no binaris; disculpeu també la grolleria de distingir només homes i dones, però són les dades de què disposo. Tampoc en les beques concedides per la ILC als escriptors consolidats no hi ha una especial preferència femenina (si no m’he descomptat, diria que un 54% han anat a parar a mans d’escriptors homes). M’he entretingut també a comptar si les dones es tradueixen més que els homes a altres idiomes i, en aquest punt sí, tant el 2025 com el 2024, al voltant d’un 65% de les obres traduïdes tenen autoria femenina. Segons dades de l’Institut Ramon Llull, dels deu autors més traduïts entre 2022 i 2025, un 80% són dones (i la gran majoria són de la menystinguda literatura infantil i juvenil, esclar); però és que si agafem la llista de les deu obres catalanes més traduïdes de toooooots els temps, el 60% són d’autoria femenina.
De tot plegat suposo que se’n desprenen dues conclusions. La primera és que els homes, acostumats de tota la vida (o més aviat: de tota la història) a dominar el panorama, de sobte en veure que la seva presència baixa del 70% o 80% se senten amenaçats per més que continuïn sent majoria. És el que podríem anomenar deliri de pèrdua d’influència. La segona és que, veient les xifres de traducció (i també, intuint per les llistes de més venuts que les dones venen més), potser podem concloure que, en part, sí que el que escriuen les dones interessa una mica més (en uns percentatges, però, que tampoc em semblen cap escàndol), però no és que interessi als directius i editors, sinó que interessa més al mercat, i suposo que això és el que Juanma Bajo Ulloa no suporta, sentir que el que fa ell no interessa tant com abans. Quan ets un home no és que ho tinguis pelut. El que tens pelut són els ous i t’agafarà torticoli de tant mirar-te’ls.