27/04/2022

Hi ha massa camins a la dreta

2 min
Antoine Doinel llegint Balzac a la pel·lícula 'Les 400 coups'

BarcelonaCal estar molt fotut per patir el dilema d'haver d'escollir entre un cap d'estat de dretes o un altre d'extrema dreta. El príncep Hamlet ho tenia més fàcil. Per ser o no ser no cal votar. No hi ha pressa per decidir-se, un pot empassar-se així des de l'adolescència fins a l'enterrament. Ser de Macron o ser de Le Pen, però, ens atansa a un dubte ben perillós. Es tracta d'una qüestió de pluralitat. No és el mateix ser de dretes, en plural, que d'extrema dreta, en singular. Als extrems mai no hi caben els plurals. Però cada cop hi ha menys gent de dretes, així en plural. Per ser de dretes en general calia una visió completa de la vida. Ningú vol dir-se avui de dretes perquè li manca aquesta concepció plural del món (una pluralitat de dretes, per descomptat). Al mateix temps que la globalització ha augmentat, els punts de vista s'han reduït. Això s'ha fet a costa d'amollar llast i de renunciar a tot el que un creu que no li pertany, ni li pertoca. Però quan a les dretes els fa vergonya dir-se de dretes es tornen d'extrema dreta, mal que els faci encara més vergonya i ho amaguin amb eufemismes.

L'extrema dreta és la manera de la dreta de no ser de dretes. Per ser de dretes, en plural, cal ser conservador. Quan les dretes deixen de ser conservadores es tornen ultres. No és el mateix conservar que imposar. El que vol conservar la dreta és el poder. Però de sobte nota que ja no el té i en surt a la recerca. Hi ha una manca de confiança en si mateixa. De l'esquerra, millor no en parlem, s'ha quedat per commemorar efemèrides a Twitter. Igual que aquests dies els francesos havien de ser de Macron o de Le Pen, anys enrere eren de Gitanes o de Gauloises. A Macron se l'ha comparat amb Rastignac, el grimpaire oportunista de les novel·les de Balzac. Ha seduït les dretes com qualsevol gigoló que encisa desconsolades vídues. En Marine Le Pen trobem la filla del contumaç. El seu pare, Jean-Marie, va dirigir un disc amb cançons dels chouans, els camperols reialistes a qui Balzac va dedicar una de les seves primeres novel·les. Però Marine ja no té res a veure amb Balzac. Més aviat és una barreja de Jeanne d'Arc, Kill Bill i Blas Piñar. Al cinema, Macron és Antoine Doinel llegint Balzac a Les 400 coups, mentre fa de les seves.