Estar perdut és un estat mental que pot servir per acabar-nos trobant

El més natural és que les coses es perdin, apunta Rebecca Solnit (San Francisco, 1961) en el llibre d’articles autobiogràfics Una guía sobre el arte de perderse, publicat el 2005 en anglès i rescatat ara per Capitan Swing en castellà, amb traducció de Clara Ministral. S’han perdut la majoria de somnis dels humans, la majoria de noms, la majoria de llengües. Però tendim a convertir l’excepció en norma i a creure que tot es conservarà en lloc de perdre’s.

Les coses es perden i la realitat és inversemblant, per això ens cal aferrar-nos a històries que ens semblen lògiques. “La gent mira cap al futur i pensa que les forces del present es desplegaran de forma coherent i predictible -escriu Solnit-, però els exàmens del passat revelen que els camins tortuosos del canvi són tan estranys que no poden ni tan sols imaginar-se. Cap predicció podria haver explicat l’evolució de la balena, que va començar sent una criatura aquàtica prehistòrica i, després de passar-se milers d’anys a la terra, va tornar al mar i es va transformar en un animal diferent de qualsevol altre ésser capaç de sobreviure a la superfície terrestre”. Es perden qui sap on els plans de futur que ens entestem a fer. Deuen anar a parar a la mateixa dimensió que les dents de llet i els carregadors de mòbil.

Estar perdut és sobretot un estat mental, “i aquesta afirmació serveix tant per a totes les formes metafísiques i metafòriques en què es pot estar perdut com per a aquell que camina pel camp fent voltes, desorientat”, diu l’autora, abans d’encomanar-se a Thoreau per recordar que només quan ens perdem acabem prenent consciència de la immensitat i l’estranyesa de la natura. Que només ens trobem a nosaltres mateixos quan perdem el món de vista.

No és culpa nostra si les dones carreguem encara tantes inseguretats

Hi ha coses que se’ns perden per racons de la memòria. Havia oblidat que als anys noranta em vaig fer addicta a les tires còmiques creades per Cathy Guisewite (Ohio, 1950): unes vinyetes diàries protagonitzades del 1976 al 2010 per una dona que també es diu Cathy i que tragina inseguretats al voltant de la dieta, la feina, la imatge i les relacions personals. Se me n’ha refrescat el record gràcies al llibre d’assajos Fifty things that aren’t my fault, escrit per Guisewite després d’haver jubilat el seu personatge (tot i que el recupera de tant en tant: circulen dibuixos de la Cathy en ple confinament pel coronavirus). Un llibre, aquest, i ho dic com a elogi, que té ressons de la Nora Ephron articulista.

Les vinyetes de la Cathy són un guilty pleasure que fa de mal confessar ara que es porta un feminisme més combatiu. “Tenia un altaveu que arribava arreu del món, i algunes persones creien que l’hauria d’haver utilitzat per fer tires d’un feminisme indestructible, però el vaig fer servir per difondre les fragilitats i frustracions amagades rere els nostres suposats triomfs. Alguna gent creu que la meva feina reforçava l’estereotip negatiu de la dona obsessionada amb les compres, la bàscula i l’amor, però no és culpa meva si encara vivim en un món que en part jutja les dones per com vesteixen, quant pesen i si tenen o no parella”, escriu Guisewite. Diu que molts dies hauria volgut dir: “Hola, és humiliant admetre de què va la meva tira còmica d’avui, però ens fa sentir encara més soles no poder confessar les nostres vulnerabilitats. Atrevir-nos a parlar-ne ja és una petita victòria personal”.

“No és culpa meva -afegeix Cathy Guisewite- que cada cop que escolto el meu cos em recomani de fer una cosa equivocada. No és culpa meva que, ara que cada informació enllaça amb més informació, tingui sempre la sensació de no acabar mai res de res. No és culpa meva que els meus desitjos i necessitats siguin més ben entesos per Amazon Prime que pel 99 per cent dels homes amb els quals he sortit”.