Dilluns passat moria el professor de literatura i crític literari nord-americà Harold Bloom (1930-2019), una de les grans figures mundials de la seva especialitat. L’autor era ben conegut en els medis acadèmics dedicats a la teoria i la crítica literàries, però el seu nom va difondre’s àmpliament entre diversos sectors de la societat lectora arran de la publicació del llibre El cànon occidental, en què Bloom repassava, i al final llistava per països, les obres que ell considerava grans aportacions a la història de la literatura universal.
El llibre anava coix pel que fa a les literatures orientals -perquè Bloom llegia en moltes llengües, inclòs el català, però no en llengües de països tan remots- i pel que fa a diverses literatures minoritàries, si es pot dir així, del continent europeu. Per a cada llengua i cada país afegia, en apèndix, una llista de valors indiscutibles, i en la llista catalana -que, pel que sembla, li va confegir Baltasar Porcel, que havia estat director de l’Institut Europeu de la Mediterrània que el va honorar amb el Premi Internacional Catalunya l’any 2002- no hi faltaven ni Llull, ni Joanot Martorell, ni Carles Riba.
Però Bloom, a més de convertir-se en un dels grans savis de la literatura general -amb un biaix lleugerament distint del de George Steiner-, va convertir-se també en un dels literats més polèmics dels Estats Units, en el deixant d’un altre Bloom, Allan. Harold tenia un gust sensacional per la literatura. Sostenia -i no s’equivocava, segons diuen la majoria de les estètiques del món sencer, començant per la d’Aristòtil- que la literatura era una obra d’art del llenguatge i, doncs, considerava irrellevant tota obra literària que no estigués ben escrita, ben confegida i amb una lliçó moral perdurable. Per això va situar sempre Shakespeare al lloc més alt de la literatura universal -petita deformació professional d’un angloparlant; un grec dels seus dies hauria citat Homer-, però no va menystenir El Quixot, que li semblava el bressol de tota la producció novel·lística posterior, una tesi que és perfectament demostrable en les lletres angleses dels segles XVIII i XIX, per no dir fins als nostres dies.
Aquesta “pontificació” del cànon -paraula que en grec volia dir tub i en llatí ja equivalia a mesura, com nosaltres parlem de pams - va moure un reguitzell de col·lectius a considerar-lo un reaccionari, un démodé, un home del passat: així va succeir amb les dones, els gais, els negres, i més gremis que fa dècades que estan en peu de guerra i de vindicació. Però justament perquè era un “home del passat” i el coneixia perfectament -des de la Bíblia fins al que s’escriu avui-, estava plenament legitimat per pontificar i dir-nos què cal llegir i quins llibres podem estalviar-nos. Perquè una vida, als nostres dies de superproducció literària, ja no dona per a tot.