Al juliol centenars de professors de literatura comparada del món sencer es van reunir a Harvard per comentar un terme ja famós, encunyat per Goethe: Weltliteratur, literatura universal o mundial. Goethe, en especial cap al final de la seva vida, va definir a les Converses amb Eckermann (Columna, 1994) el terme amb aquestes paraules: “El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l'època de la literatura universal i tots hem d'esforçar-nos per col·laborar en el desplegament d'aquesta literatura”.

No són paraules que puguin satisfer a tothom, perquè hi ha “literatures nacionals” que poden ser molt bones, però que no han sortit del marc mitològic i de les referències literàries de la història literària pròpia, i costa, doncs, "universalitzar-les". Goethe, que era tot un univers literari per ell mateix, respectava només amb la boca petita les produccions literàries de països menuts o remots, escrites en llengües quasi desconegudes pel comú mortal. Més aviat creia que si totes les literatures nacionals volien formar part de la “universal” o “mundial” s’havia de girar el cap al que va anomenar “models imitables”, i esmentava “els grecs de l’antigor, en les obres dels quals trobarem sempre l’ideal de la bellesa humana”, afegint-hi que, de tot el que s’ha escrit, “no n’hem d’agafar res més que allò que ens sembli de veritable qualitat”.

Amb altres paraules: creia el mateix, si fa no fa, que Harold Bloom i la crítica amiga del cànon estètic, i gens ni mica en les literatures poc consolidades, per molt interessants que siguin i per molt “políticament correcte” que sigui parlar-ne. Ben mirat, Goethe era elitista i classista, i creia que si hem d’anar cap a la literatura de valor mundial, haurem d’anar a parar als grans autors i autores de la tradició més ben establerta de qualsevol país. Hi ha professors de literatura comparada que pensen el mateix, i n’hi ha que critiquen Goethe per haver eliminat les literatures petites o intraduïbles (un bon exemple, en català, és la poesia de Josep Carner, extraordinària però sovint incomprensible més enllà del nostre domini lingüisticomitològic). Això sí: juga a favor de la nostra literatura que es dediquin mitjans suficients per fer-la conèixer en moltes altres llengües; i uns quants autors s’afegiran a aquest magma “universal” en què creia Goethe, i uns altres, no: és cosa del temps.

I una altra atzagaiada goethiana: després de parlar tant de la Weltliteratur, acabava insinuant que, posat que el món es volgués fixar en un model contemporani seu, aquest model havia de ser la literatura alemanya (per no dir “la seva”).