Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) -el “von” l’hi va atorgar el Duc de Weimar, perquè Goethe era de família burgesa, de Frankfurt del Main- va ser un home faldiller d’ençà que va tenir ocasió de ser-ho. La primera novel·la que va escriure, Werther, és una història d’amor impossible entre un jovenet i una dona enamorada d’un altre. Com sabem, el protagonista de la novel·la se suïcida en veure que el seu amor no durà enlloc. Goethe era molt jove quan va escriure aquesta obra, però va tenir de seguida un ressò molt important a Alemanya i arreu que es va traduir. Només corria l’any 1774, però a Anglaterra i Alemanya ja es respirava el que més endavant se’n va dir la nova sensibilitat o el temps de la sensibilitat, una reacció molt visible contra l’esperit de la raó i de les llums propi de la Il·lustració, que acabaria portant a l’eclosió del Romanticisme. Goethe, després, va escriure la seva immensa obra, que juntament amb la prosa de Luter és la base de tota la llengua literària alemanya de la posteritat. I va acabar renegant d’aquella novel·leta llagrimosa, segons les paraules que va dictar-li al seu secretari, als últims anys de la seva vida: “Tot el que és clàssic és sa; tot el què és romàntic és malaltís”. L’home de lletres alemany trobava tan morbosa la relació que escau a l’enamorament, que es va passar la vida conquerint noies -només les que el sol·licitaven; era així d’altívol- i deixant-les quan li semblava bé. Mai va tenir una gran consideració pel gènere femení, potser a causa de la seva lectura dels clàssics: a Grècia les dones només tenien una funció reproductora i econòmica -la cura de l’oikos, el casal- i a Roma van gaudir d’uns quants privilegis, però molt pocs en comparació amb la seva situació d’igualtat d’avui dia, que en el fons encara no és tal cosa. Goethe mai no va voler tornar a veure una dona amb la qual hagués tingut una relació íntima. Per això va poder escriure: “El record d’un amor passat és molt agradable sempre que s’eviti la presència de la dona que ens el va inspirar”.

Quan ja era gran es va enamorar d’una noia 54 anys més jove que ell, Ulrike von Levetzow, en un balneari situat en territori de la Txèquia actual. Li va dedicar un dels poemes més extraordinaris de la poesia amorosa “senil” universal: Elegia de Marienbad, que, essent massa personal, només va deixar llegir a uns quants amics. Per sort per als biògrafs, no va acabar la vida murmurant el nom de cap de les seves dones i amants, sinó dient una frase que resumeix tota la seva vida: “Llum, més llum!”, segur de trobar-se a tocar de la llum divina, potser la dels déus de Grècia.