08/02/2022

"Fornicava i llegia diaris"

2 min
Albert Camus

Jean-Baptiste Clamence, el protagonista de La caiguda, de Camus, novel·la publicada el 1956, un any abans que l’autor rebés el premi Nobel, en un moment del seu monòleg de cinc dies diu que els historiadors del futur definiran l’home modern com algú que "fornicava i llegia diaris". Va pecar d’optimista. Almenys pel que fa a llegir diaris; ara mirem sèries i ens enviem mems pel mòbil. L’existencialisme avui tindria un aire més frívol i banal o, si voleu, menys depriment. De fet, el llibre va del que, parafrasejant Hannah Arendt, en podríem dir "la banalitat del bé", que a vegades pot tenir una cosina germana en l’actual correcció política, sempre tan asèptica, superficial (es queda en les formes del llenguatge) i moralista. En tot cas, fins les monstruositats més patents han de tenir una coartada de bondat.

En el cas del tal Clamence, brillant advocat de causes perdudes, tot és més prosaic: simple egocentrisme. En realitat és un narcisista que fa el bé, no per cap mena de convicció ètica, sinó per exhibir-se, per ser admirat. No estima ningú tret de si mateix, fins al punt que arriba a sentir-se superhome: més intel·ligent, més sensible, més destre que tothom. El seu cor impur no li impedeix gaudir dels plaers de la vida i d’una fama de santedat que només ell sap com n’és de postissa. "La idea més natural de l’home, la que li ve al cap ingènuament, com del fons del seu ésser, és la idea de ser innocent", diu, cosa que ens estalvia un excés de virtut i o de cinisme. Però resulta molt més difícil afirmar la innocència que la culpabilitat d'algú. I Clamence, rere la seva màscara, se sent culpable de no haver assistit una noia suïcida.

Davant la mort d’un suposat amic (ell no en té, d’amics), ho té clar: sempre som més justos i generosos amb els morts "per una raó ben senzilla! No hi tenim cap obligació. Ens deixen lliures". El que estimem en el mort és "la nostra emoció, o sigui, nosaltres mateixos!" Llavors vessem "frases voluntàries breus, però carregades de sobreentesos, la pena controlada i fins i tot, sí, una mica d’autoacusació!" En fi, aquest exemplar gens exemplar d’home no s’enganya respecte de la seva essència: "Ho he de reconèixer humilment […], sempre he estat ple de vanitat. Jo, jo, jo ha estat la cançó de la meva vida". I si no té amics, té amors? De nou, el seu únic gran amor és ell mateix. Les dones només han estat objectes de plaer i de conquesta, a tot estirar companyes de joc.

En aquest joc, en aquest temerari flirteig amb la vida, Camus és un mestre a l'hora de despullar les nostres febleses tan humanes, tan ambigües. És d’agrair que l’editorial Raig Verd l’estigui recuperant. La caiguda ens arriba ara en traducció d’Anna Casassas. I per a finals d’aquest 2022 ens prometen El primer home i Escrits llibertaris.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir La caiguda a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.