Ficció, mentida i relats de poder
BarcelonaFa unes setmanes vaig escoltar una conversa de Jordi Puntí, on parlava de la seva novel·laConfeti, sobre la vida de Xavier Cugat (Proa). En un moment donat, Puntí diu que "un escriptor és un mentider per antonomàsia", perquè la ficció crea mons versemblants que no són reals.
Aquests dies hi he estat pensant. La ficció, efectivament, inventa, però inventar no és mentir perquè, fet i fet, no amaga que construeix un món, ni que ho fa des d'un punt de vista concret (el d'un narrador). La mentida, en canvi, no és una qüestió de versemblança sinó de responsabilitat: neix amb la intenció d'enganyar. La ficció proposa un "com si" compartit i el lector (o espectador o oient) accepta que el que rep no és literalment cert. Un dels exemples més paradigmàtics d'aquesta distinció és el d'Orson Welles i la primera emissió radiofònica de La guerra dels mons: l'obra era una ficció, però es va presentar amb els codis informatius d'una transmissió real, i molts oients van entrar en pànic perquè no sabien interpretar què estava passant.
Avui en dia no hi ha risc de confondre una ficció amb una invasió alienígena. El problema és que aquest mecanisme s'ha normalitzat fora de la ficció narrativa: el veiem en la política contemporània, quan el poder construeix relats sobre les seves pròpies actuacions i intenta fer llum de gas als fets mateixos, presentant la realitat d'una manera que dissol les responsabilitats, fins al punt de fer dubtar del que és evident.
Perdre la identitat
Quan aquest mecanisme s'instal·la en els relats culturals, polítics o socials, en resulten cròniques de la realitat explicades en veu passiva: les coses "passen", es "transformen", "evolucionen", però no trobem qui ha decidit, qui ha intervingut o qui n'és responsable. Aquesta manera de narrar la realitat sense assumir responsabilitat s'aprecia, per exemple, en algunes entrevistes a Jordi Amat, a propòsit del seu assaig Les batalles de Barcelona (Edicions 62), en què presenta la descatalanització de la capital de Catalunya com una conseqüència gairebé natural de la globalització, la immigració o l'èxit urbà. Amat adopta el to d'un cronista que observa entristit una ciutat que perd la seva identitat com si li fos aliena, tot i parlar des d'una posició de poder cultural que ha contribuït activament a fer possible aquesta transformació que presenta com inevitable.
Un altre exemple recent d'aquest mecanisme narratiu de tirar les culpes enfora el trobem en la resposta de Jaume Ripoll, cofundador i director editorial de Filmin, després de la polèmica per la programació del documental Ícaro: la semana en llamas, sobre les càrregues policials contra manifestants independentistes a Barcelona. Ripoll defensa que programar una obra no equival a subscriure'n l'enfocament. Però editar, programar o publicar mai no és un gest neutre: implica un marc mental, una jerarquia i una presa de posició. Quan les decisions culturals es presenten com a simples actes tècnics o de llibertat d'expressió, el relat torna a operar en veu passiva, és a dir, espolsant-se de sobre les responsabilitats.
Paradoxalment, potser la ficció acaba sent el lloc més honest: no perquè digui la veritat, sinó perquè no s'amaga i assumeix, sempre, des d'on parla.