Estiu a l'hivern
BarcelonaHem entrat a l’hivern i, ja que no podem peregrinar fins als megàlits de Stonehenge amb una capa feta de pell de be i un bastó acabat en punxes (sí, hi ha gent que ho fa cada solstici, i sí, a mi també m’agradaria fer-ho), i donades les xifres de la variant òmicron de covid, valdrà més que ens recollim a casa i ens arraulim a llegir. El que sigui: les instruccions del test d’antígens que ens farem abans d’anar al dinar de Nadal, el totxo de Dostoievski que vam comprar al setembre per a quan tinguéssim temps o novel·les angleses, per compensar allò de no poder anar fins a Stonehenge.
Hi ha dues autores anglosaxones que, per a mi, s’han convertit en ineludibles des de fa poc: una és la irlandesa Maggie O’Farrell, l’autora de Hamnet, la novel·la que es repeteix a totes les llistes de millors de l’any. Què té aquest llibre que fa que tothom el citi quan li pregunten què ha llegit de bo aquest any? És una tragèdia en tota regla, un drama inconsolable sobre la mort d’un fill, però també una manera diferent i no òbvia d’explicar una cosa que posa al centre allò que mai s’hi posava: la veu de qui no en tenia. Això també ho fa, des de l’altra illa de la Gran Bretanya, l’escocesa Ali Smith, que regna en el reialme de la bona literatura amb un Quartet estacional que són quatre novel·les: Tardor, Hivern, Primavera i Estiu que ens parlen de tu a tu sobre qui som, ara mateix, i què hi fem, en aquest planeta.
Tant hi fa per quina es comenci a llegir, es pot fer Estiu a l’hivern, com he fet jo, perquè no hi ha cap continuïtat argumental (només alguns personatges que entren i surten aquí i allà, travessats pel temps) i perquè els quatre són llibres excepcionals, intel·ligentíssims, que bussegen entre la brutícia del nostre temps per mirar de pescar la perla de la bondat que ens n’ha de salvar. Barregen estils, temes, són profundament polítics sense ser cap pamflet, contenen màgia i són del tot realistes a la vegada: no s’assemblen a res del que llegim normalment. Smith i O’Farrell tampoc no s’assemblen, però les dues escriuen amb una llibertat radical, que és l’únic lloc des del qual val la pena escriure. Regaleu-les, regaleu-vos-les: recordant els morts, us faran sentir més vius.