BarcelonaAquesta setmana, em va escriure a X (tot i que jo encara l'anomeno Twitter) una noia que em deia que tenia un missatge molt especial per a mi. No tenia ni idea de qui era, i d'entrada vaig tenir una curiositat relativa, però quan el vaig rebre vaig veure que, efectivament, el missatge era molt especial: m'enviava molts records de la seva tia, que havia estat professora meva a l'escola. Quina il·lusió que em va fer! No sabria dir quantes vegades he pensat en aquella mestra, amb qui fèiem literatura, i a qui recordo dient-nos que no ens preocupéssim si ens perdíem amb la quantitat ingent de membres de la família Buendía que apareixen a Cien años de soledad. "Gaudiu de la lectura, deixeu-vos portar, i els personatges ja es posaran a lloc". També va ser amb ella que em vaig meravellar amb l'escriptura de Mercè Rodoreda, llegint Mirall trencat per primera vegada. Vaig ser lectora des de molt petita, però estic convençuda que una part de la meva passió pels llibres ve de la que ens va transmetre ella, la Marga. Saber que, després de tants anys, m'hi podré posar en contacte, que li podré donar les gràcies, m'ha fet molt feliç. A més, s'ha produït una coincidència d'aquelles boniques: el missatge de la seva neboda em va arribar el dia després d'entrevistar el catedràtic de filosofia Josep Maria Esquirol, que recentment ha publicat L'escola de l'ànima: de la forma d'educar a la manera de viure (Quaderns Crema). Ni fet expressament.

L'assaig parla, precisament, de la figura dels mestres. Anava a dir dels bons mestres, però, en les pàgines d'Esquirol, ja s'entén que si diem "mestre", no cal afegir-hi l'adjectiu: l'ús de la paraula ja ho conté, ja ho pressuposa. Ens diu que "educar té a veure amb el fet d'indicar i iniciar el camí que du cap a la maduresa". Una idea recurrent, una de les que més m'han agradat, és que els mestres són aquelles persones que ens ensenyen a parar atenció. Esquirol ens parla de la nostra situació al món, que "se'ns manifesta"; hi som, en formem part, però "cal atenció". I què és, l'atenció? "La primeríssima pràctica espiritual", i "la disposició que deixa que alguna cosa bona ens arribi, com si fos un regal". Parar atenció per veure el món, per meravellar-nos de la seva bellesa. També cal entrenar-nos en l'atenció als altres: l'autor explica que, tot i ser únics, "ens mantenim dempeus gràcies als altres". Esquirol parla d'interdependència, i la meva primera lectura és temorosa. Per dir-ho ràpid: veient com va el món, no sé si m'entusiasma la idea de dependre dels altres. Ell, en canvi, està convençut que això és bo: "s'ha d'entendre com un regal i una sort". I afegeix: "Que dues persones es trobin: que una ànima toqui una altra ànima... no sé si mai arribarem a entendre i a valorar prou el sentit d'aquesta experiència".

Llegir Esquirol, la manera com es meravella per coses que moltes vegades ens passen desapercebudes, és reconciliar-se una mica amb el món. Ens parla d'una manera determinada de viure, d'anar cap a la maduresa, que estic convençuda que ell creu possible, i que jo vull practicar des que vaig tancar el llibre. Sense pressa, sense fer mal als altres, sense indiferència, amb agraïment. I encara recupero una última frase que vaig subratllar: "Estima, estima molt".