Egohistòria (i egoperiodisme)

No és un concepte nou, el d’egohistòria. El va formular Pierre Nora el 1987, anticipant-se als temps. Però és al segle XXI quan ha agafat embranzida. Si des de Tucídides el mètode clàssic es fonamentava en la tercera persona, l’aproximació asèptica, la recerca de l’objectivitat i el fet de guardar les distàncies narratives, ara està deixant pas a relats en primera persona, subjectius i emocionals: els historiadors passen a ser protagonistes, expliquen anècdotes i dubtes sobre la seva investigació com si fossin detectius, mostren les implicacions personals i quasi simbiòtiques amb l’objecte d’estudi, anoten els lligams familiars, mesclen memòria (records) amb història (basada en fonts factuals) i busquen la connexió d’estil, literària, amb el lector. Abans l’historiador s’esborrava (per esdevenir un narrador-déu); ara s’exhibeix (i esdevé un juganer déu terrenal). En paral·lel, des de la literatura, els novel·listes cada cop més fan no-ficció literària a partir de fets reals, històrics: només cal pensar, en el nostre entorn, en Javier Cercas. De cop, doncs, tenim el Narcís historiador i el Narcís novel·lista. I després hi ha el periodisme, que s’emmiralla i alhora influeix tant en la història com en la literatura: també el periodisme és cada cop més emocional, més en primera persona, més subjectiu. Menys objectiu?

L’historiador Enzo Traverso busca les claus d’aquesta eclosió del jo a l’assaig Passats singulars (Afers), traduït per Gustau Muñoz. I quines raons troba? La llista és llarga i suggerent: la presa de consciència sobre els límits de l’objectivitat (per honestedat intel·lectual), l’esgotament de l’estructuralisme (en lloc d’estructures, es torna a posar l’ésser humà al centre), el declivi del marxisme davant els temes d’identitat (ara, a més, hauríem passat de la identitat col·lectiva a la individual), el presentisme desacomplexat (la història sempre s’ha escrit des del present, però avui més explícitament), la influència de l’antropologia (amb les seves tècniques d’observació participant), el triomf de l’individualisme (la raó neoliberal d’un món on competim els uns contra els altres), internet i les xarxes socials com a gran aparador selfie (vivim per construir-nos un autoretrat en directe; l’univers epistolar íntim i reflexiu ha deixat d’existir), el passat com un fet privat de consum emotiu (la família, més que la societat, és el que ens interessa), el descrèdit de la política i les ideologies (amb el consegüent replegament de la història del nosaltres cap al jo, i el perill dels revisionismes), l’auge de la memòria tràgica de l’Holocaust, i en el nostre cas de la Guerra Civil (de nou el protagonisme és de les persones individuals, de les víctimes), i la ja esmentada convergència amb la literatura i el periodisme, a les quals cal afegir la creació audiovisual, en especial la docuficció.

Tot això es tradueix en una "nova historiografia subjectivista" que "no s’emancipa del real, però recupera la storytelling fent-la lliscar dels actors del passat vers l’investigador-narrador, l’historiador ben instal·lat en el present" i que ja no pensa en la col·lectivitat, sinó en l’experiència individual, sovint la pròpia. El gran defensor d’aquesta nova praxi és Ivan Joblonka, amb el seu L'histoire est une littérature contemporaine (2014). Traverso no en fa una esmena a la totalitat, però sí que ens adverteix dels paranys, per exemple del "risc gens menyspreable de substituir la raó per les emocions", d’oblidar el nosaltres davant del jo o de caure en el revisionisme equidistant, com creu que li passa a Cercas posant al mateix nivell franquistes que republicans. En fi, Traverso ens cita Spinoza –"ni riure ni plorar, sinó comprendre"– i ens recorda el Flaubert que deia que l’autobiografia és "la més falsa" de les autorevelacions perquè es presenta com "la més sincera".