11/06/2021

El poder de dir que no

3 min
Jean Echenoz

Quan fas política d’autor, no pots incorporar gaires nous autors

“Dir que no a un autor és incòmode, però més incòmode és tancar l’editorial”. La frase és de Jordi Herralde, que ens ha tornat a obrir les portes íntimes de l’ofici d’editor amb un altre llibre dels seus: Los papeles de Herralde. Una historia de Anagrama 1968-2000, una recopilació suculenta a cura de Jordi Gracia. “Que un escriptor reconegui que no és bo és missió impossible: sempre són els editors els qui s’equivoquen”, explica el fundador d’Anagrama. El hàndicap de fer política d’autor és que costa incorporar-ne de nous, perquè un segell editorial admet un nombre determinat de títols anuals i para de comptar. “Una de les situacions més doloroses arriba quan has de dir que no a un autor que ha començat amb tu, sobretot si ja li has publicat diversos llibres i s’ha convertit en un amic”, reconeix Herralde. 

“L’única manera de fer diners escrivint –diuen que va dir George Orwell– és casar-te amb la filla del teu editor”. Desenganyem-nos: el més atractiu dels constructors de catàlegs literaris no és tant el seu compte corrent –si volguessin fer-se rics s’haurien dedicat a una altra cosa– com el poder que tenen a l’hora de decidir si un llibre es publica o no. No és pas un poder petit, en aquest gremi d’egos estratosfèrics.

Això era el 1979. Jean Echenoz (Aurenja, 1947) havia escrit una primera novel·la i es trobava en la fase autohumiliant de buscar editorial. Ja havia enviat el manuscrit per correu a uns quants editors, però tots l’havien rebutjat. Pensant que hi tenia poc a perdre, va gosar deixar un exemplar de la novel·la a Les Éditions de Minuit, que és una mica com si un escriptor d’aquí provés sort enviant un text a Anagrama: el no ja el tens. I vet aquí que l’endemà va rebre una trucada del mític Jérôme Lindon, l’aleshores president i director general de Minuit. Que el seu manuscrit li interessava, que li truqués com abans millor. Aquella mateixa tarda el futur premi Goncourt va conèixer el qui seria el seu editor per sempre més. Al final de la conversa Lindon li va allargar tres còpies d’un contracte d’edició. “Les firmo sense llegir-les, tan de pressa com puc, no fos cas que canviï d’opinió”, recorda Echenoz.

Jérôme Lindon. El autor y su editor és un llibret deliciós ara recuperat per Nórdica (abans l’havia publicat Trama), amb traducció de María Teresa Gallego Urrutia, en què Echenoz ret homenatge a Lindon rememorant la relació que hi va mantenir durant dues dècades, fins que l’editor es va morir de càncer el 9 d’abril del 2001, als 75 anys. L’edició de Nórdica es va acabar d’imprimir el passat 9 d’abril, coincidint amb el vintè aniversari de la mort de Lindon (els follets d’impremta, tan amatents com de costum, han volgut que consti per error que es va imprimir el dia de l’aniversari del naixement de l’editor).

Un consell: no facis res que et distregui de l’objectiu d’escriure

La primera novel·la de Jean Echenoz, Le méridien de Greenwich, té poc ressò mediàtic i comercial però rep el premi Fénéon. Al cap d’un parell d’anys, l’autor lliura un segon manuscrit a Minuit: Lindon troba que no està a l’altura. “Em confirma que no em publicarà el llibre, però m’avisa que esclatarà en un atac de gelosia si intento que el publiqui algú altre”. En canvi el tercer llibre d’Echenoz li torna a agradar: es titula Cherokee i acabarà rebent el premi Médicis.

“Jérôme Lindon –escriu Jean Echenoz des de l’afecte i l’agraïment– desaconsella la publicació de textos en revistes, desaconsella les obres col·lectives, desaconsella les tertúlies, desaconsella els encàrrecs per al cine o la televisió, desaconsella els viatges (odia especialment els viatges), desaconsella poc o molt tot allò que et pot distreure de l’escriptura; en resum, desaconsella més que aconsella. En lloc de seguir els seus consells, segueixo els seus desconsells i no tinc cap motiu de queixa”

stats