L’auge d’aquesta censura progre que és la correcció política obliga els diccionaris i els seus responsables a haver de repetir obvietats sobre quina és la seva funció i la seva feina. Un dia algú s’esvera perquè hi troba que sexe dèbil vol dir dones. Al cap d’uns mesos algú altre s’exalta perquè s’hi afirma que dona fàcil és la que no costa gaire que s’avingui al tracte sexualna fàcil és la que no costa gaire que s’avingui al tracte sexual, etc. La indignació no l’esgota el sexisme. Algú pot dir, per exemple, que el DIEC2 és millor que el GDLC perquè obvia que el mot gitano també vol dir, en català, “que enganya, estafa”, tot i que tots dos diccionaris continuen fent jueu sinònim d’ usurer.
Doncs no. La feina d’un diccionari no és fiscalitzar ni censurar els usos lingüístics. El diccionari ens diu com fem servir les paraules; quin sentit tenen i han tingut per a una determinada comunitat de parlants. I això inclou, esclar, tots els usos que reflecteixen els prejudicis que una societat manté o, amb penes i treballs, va deixant enrere: masclistes, homòfobs, ètnics, etc.
El que li hem d’exigir a un diccionari és que ens serveixi per desentranyar la llengua que una determinada cultura produeix i ha produït. I seria molt greu que cada vegada que un ús -per estès que fos- semblés ofensiu als seus redactors o no s’ajustés als seus codis ètics i ideològics, optessin per eliminar-lo. Aquesta autocensura es carregaria la seva funció bàsica: ajudar-nos a entendre amb la màxima precisió el que diem o hem dit; el que escrivim o hem escrit; ajudar-nos a entendre’ns.
Si un terme és despectiu o obsolet, és bo que el diccionari ens ho faci saber amb un desp., un obs. o una altra marca. I si és tan obsolet que és improbable que hi topem, és raonable que l’elimini. Però un diccionari no va davant sinó darrere l’ús. Si anés davant, seria un manual d’urbanitat.
Per què cal repetir aquestes obvietats? Perquè la correcció política -com tota forma de fonamentalisme- creu que les paraules manen més que els parlants. Però és coneixent-les a fons, i no pas ignorant-les, que les podem manar.
