La cultura lingüística del país és molt baixa i, per desgràcia, la informació del seu principal mitjà públic, TV3, fa ben poc per elevar-la. Informació i públic són termes que haurien d’anar associats a rigor i divulgació i no pas a humor i banalització. Però quan el Telenotícies migdia opta per obrir un bloc dient “«La fotuda covid és molt cardada»: aquesta frase ja és correcta, segons el diccionari” fa exactament això: banalitzar sense cap rigor i, per tant, desinformar. Parla de la llengua, i de la feina acadèmica per mantenir-la al dia, amb la mateixa conyeta amb què parlaria del caganer: com un fet antropològic risible. I ho fa, a més, des de la ignorància: deixant entendre que una frase que ja era del tot inqüestionable en un registre col·loquial ha passat a ser ara correcta gràcies a l’IEC. Algú hauria d’explicar als redactors de TV3 que correcte i normatiu no són sinònims: que correcte té una dimensió social i dialèctica que cap institució pot monopolitzar. I que quan l’IEC i qualsevol acadèmia fan normativa una forma –i això sí que és feina seva– és perquè ja era correcta. 

Considerar, per exemple, que abans no podíem dir fotuda i ara sí, és un disbarat. Com a forma de participi de fotre, aquest ús de fotut ja era normatiu com a mínim des del 1995, molts anys abans que la SF hagi decidit promocionar-lo com a flamant incorporació al seu diccionari. Potser ho fa per compensar que els vulgars fotre i cardar no fossin al vell Fabra, massa noucentista per entrar verbs tan poc refinats. Però el refinament ha deixat pòsit en l’emèrit Institut, que en lloc d’entrar no fotre (ni) brot –que és la forma dominant aquí i la que recull l’excel·lent diccionari de M. Teresa Espinal–, entra un timorat no fer (ni) brot al costat del valencianisme no fer-ne (ni) un brot.

El pòsit del passat no ajuda mai a actualitzar però no hauria d’impedir ser coherents. Si es decideix expulsar del diccionari l’arreladíssima sinècdoque per la qual Holanda és alhora una part dels Països Baixos i un sinònim de Països Baixos, esperaríem que holandès –també a partir d’ara– deixés de ser sinònim de neerlandès (natural dels Països Baixos) i només volgués dir natural d’una part d’aquest estat europeu. Doncs no, resulta que holandès continua sent sinònim del neerlandès gentilici però deixa de ser-ho del neerlandès llengua (en el sentit filològic ara ja només vol dir “varietat del neerlandès parlada a Holanda, la regió occidental dels Països Baixos”). La nova i tortuosa norma ens aboca a concloure que hi ha holandesos que no són d’Holanda i parlen neerlandès però no pas holandès, per més estrany i surrealista que pugui semblar. ¿No era millor deixar-ho tal com estava?

El gènere de ‘covid’

Però la decisió més polèmica, sobre la qual va ser preguntat específicament Josep Martines –actual president de la Comissió Lexicogràfica– en l’acte de presentació de les noves paraules (29-11-21), és haver entrat covid només en femení. Sorprèn la poca consistència dels arguments de Martines, que va assegurar que covid era femení com sida perquè com sida té un nucli femení, quan és evident que sida ve d’una sigla catalana amb un nucli ben català, (la) síndrome, mentre que covid ve d’una sigla anglesa amb un nucli que, sent anglès, no té gènere, disease. Seria, en tot cas, el seu equivalent més habitual en català, malaltia, el que el faria femení. Un criteri no sempre determinant, sobretot si la sigla ja és percebuda com una paraula. Així, per exemple, el DIEC2 entra làser com a masculí malgrat que sigui en origen, igual que covid, una sigla anglesa el nucli de la qual té un equivalent català clarament femení: amplificació.

En tot cas, resulta sorprenent i alhora preocupant –perquè demostra fins a quin punt l’IEC viu en una bombolla– que a la SF el gènere de covid li hagi creat tan pocs dubtes malgrat ser un tema que ha suscitat interminables debats a Catalunya, Espanya, França o Itàlia. Uns debats que totes les acadèmies, tret de l’IEC, han culminat acceptant el gènere masculí i femení de covid després de seguir uns processos molt semblants. D’entrada, les acadèmies espanyola, francesa i italiana prescrivien el femení amb el mateix argument que l’IEC: l’equivalent femení en llengua pròpia de disease. Gradualment, però, totes tres, veient que (contra el seu criteri) l’ús es decantava pel masculí, s’han preguntat per què passava això i han conclòs que, entre altres raons, i com explica la RAE, passava “per la influència del gènere de coronavirus i d’altres malalties víriques (el zika, el chikungunya, l’ebola), que prenen per metonímia el nom del virus que les causa”.

Amb la decisió d’entrar només “la covid”, i només volent dir la malaltia, la SF no té en compte que covid serveix també per parlar del virus, i obliga a recórrer al tècnic i impronunciable SARS-CoV-2 o al llarg hiperònim coronavirus. Així doncs, entrebanca l’ús divergint del seny d’altres acadèmies, que sembla que tinguin bastant més clar que el paper que els pertoca és de notari i no tant de prescriptor, i que l’autoritat més respectada és la que escolta, dialoga i rectifica