La celebració del setge de Barcelona, l’any 1714 -una contesa entre els defensors de la dinastia dels Anjou i els de la dels Àustria- es va instituir com a festa de caràcter nacional molt després d’aquella data. L’any 1889, un grup de manifestants van dipositar una corona de flors al monument a Rafael Casanova (el mateix que coneixem), heroi vençut el 1714, instal·lada al Saló de Sant Joan. Més organitzada va ser la manifestació del 1894, encara que la celebració no va assolir una certa importància fins al 1901, presidida amb èxit per la Unió Catalanista.
Tanmateix, uns quants historiadors es van mostrar de seguida contraris a aquesta celebració, en la qual veien -perquè llegien bé la història- una adhesió a la causa monàrquica austriacista més que a una causa republicana i catalanista. Prat de la Riba, en aquest sentit, es va mostrar contrari a celebrar aquella data, perquè preferia -i era cosa molt assenyada- que Catalunya celebrés algun rei de prestigi medieval -com Jaume I o Pere el Gran-, Pau Claris o Josep Moragues, o, anant més lluny, Roger de Flor o Roger de Llúria, encara que els almogàvers, tot i la victòria a la batalla del riu Cefís (15 de març de 1311), no fossin gaire presentables. Però una declaració de Lluís Marsans, president de la societat Catalunya i Avant, d’Unió Catalanista, va decantar -amb falsa visió de la història- l’elecció de l’11 de setembre: “És la data en què s’ha vist el més gran nombre de ciutadans morint per la llibertat de la pàtria”. Com sap molt bé tothom que hagi estudiat història, l’any 1714 encara no existia a Catalunya cap sentiment nacional, i el setge ho va ser en defensa d’una monarquia austríaca per a tot Espanya contra els partidaris d’una monarquia francesa.
Els francesos celebren la presa de la Bastilla, origen simbòlic d’una revolució que va canviar mig món. Els alemanys celebren des de fa pocs anys la diada nacional el 3 d’octubre, en ocasió de la reunificació d’Alemanya el 1990. Els danesos celebren la diada nacional el dia de la proclamació de l’última Constitució, que és un bon motiu per agermanar ciutadans i pobles. Els portuguesos ho celebren el 10 de juny, aniversari de la mort d’un gran poeta “nacional” (Luis de Camões). A Groenlàndia, seguint una tradició pagana, celebren la festa nacional el dia del solstici d’estiu. I a Andorra, molt pietosa, es celebra el dia de la Mare de Déu de Meritxell, patrona de la nació.
A Catalunya hauríem de repensar quina data ens convé celebrar. ¿L’1 d’octubre? Seria més lògic, en realitat. Però encara ho seria més tornar a la idea de Prat de la Riba i celebrar abans una victòria que una derrota. Perquè no tot han estat desgràcies, a Catalunya, i ara, més que mai, ens cal una mica d’alegria.
