I després de la provocació, què?

BarcelonaFa un parell de setmanes vaig anar al Museu Picasso perquè feien una acció per celebrar els 100 anys del manifest surrealista d’André Breton. Hi havia performers repartint bitllets que després podies bescanviar per poemes que algú et recitava a soles i a cau d’orella (des del meu punt de vista, un malson); una taula amb menjar de formes lleugerament imaginatives sobre la qual es va abraonar tothom; persones que es feien vídeos omplint-se la copa en una petita font de vi (trencador!); una cantant que després de parlar-li en català et vacil·lava preguntant a quina escola concertada havies estudiat, i altres accions performàtiques i actuacions de les quals només em va semblar veritablement sentida la lectura d’un poema d’una noia xilena que enyorava el seu país natal, tot i que no tenia res de surrealista i que, de fet, em va fer pensar com és que en cap moment de la vetllada s’havia referenciat l’obra de cap artista català. Dalí o Miró? Per favor, ets taaaan provinciana. ¡Viva el surrealismo!

Davant d’aquella selecció artística, que em va semblar més galdosa que avantguardista, vaig sortir d’allà preguntant-me què ens resultaria surrealista avui. Què podríem veure, a hores d’ara, quan sembla que ja ho hem vist tot, que pogués fer-nos dubtar sobre la manera com representem les coses. El surrealisme s’expressava a partir de l’inconscient, l’atzar, el dibuix automàtic, les fronteres entre la realitat i el somni, la idea que calia desafiar la lògica del realisme imperant. Per a mi, Aldo Urbano és el pintor més surrealista dels últims temps a Catalunya, però no sé si ell vol ser identificat així. Les seves obres tenen formes que semblen venir d’un món de miratges i il·lusions, però que alhora ens són estranyament familiars. Són obres que només pot concebre una ment que no fa parada i fonda en la seva vessant racional, sinó que s’expressa a través de l’artista i directament sobre el llenç. Però, òbviament, no l’he vist al Museu Picasso.

Desfigurar el món

Si parlem de literatura, i de novetats, ara Flâneur publica Figures geomètriques, l’antologia poètica de Debora Vogel. A Vogel se la pot estudiar sociolingüísticament, perquè va ser una poeta, assagista i crítica d’art nascuda a Polònia en el si d’una família jueva i que, tot i parlar habitualment en polonès, va decidir escriure en ídix com a manera de reivindicar la seva identitat en un moment d’antisemitisme creixent. Tot i així, això no és el que ens interessa en aquest article, sinó que Vogel, que va viure les avantguardes, va presentar la seva pròpia teoria de l’art modern i va intentar demostrar que “estudiant la forma d’una obra d’art es poden obtenir els mateixos resultats que analitzant-ne la temàtica”. La seva pròpia poesia, que en aquest llibre en qüestió ha estat traduïda per Golda van der Meer, és un intent de representar la ciutat moderna a partir del desmembrament de les seves parts: dels colors, els materials, els sons i les formes. El que volien els avantguardistes era això, desfigurar el món, pensar-lo des d’altres llocs, per tal de veure si així el podien concebre d’una manera revolucionària.

El que tenen aquests darrers artistes que em crida l’atenció és que se centren en l’art i no en la provocació, fet que dista d’una concepció més superficialde les avantguardes (que diria que és la que vaig veure al Museu Picasso). És clar que per a qualsevol moviment que vulgui desafiar el món, l’acte de provocar és important. I per als surrealistes, ho era, i és una de les facetes més conegudes de, per exemple, Salvador Dalí. Però avui dia, la provocació pot desinflar-se molt ràpidament, precisament perquè el capitalisme se l’ha fet seva, perquè ven, perquè dona feina. Vacil·la i et fitxaré, aprofundeix i deixaràs d’interessar-me.

Quan un artista se’m ven com a provocador, penso que és com quan conec una persona que no parla gaire: pot ser que el misteri sigui real, i que quan trenqui les barreres m’acabi semblant molt interessant; o pot ser que realment sigui algú que no té res a dir. El mateix em passa amb l’artista provocador. Pot ser que darrere la gestualitat hi hagi algú intel·ligent, o pot ser que només hi hagi algú que ha entès que provocar és un mecanisme ràpid per tenir visibilitat, i més enllà d’això hi hagi poca cosa. En tot cas, jo, del manifest surrealista, si em quedo amb un concepte, és el de la imaginació. Que és el motiu pel qual sempre hi haurà un tipus d’art que s’escaparà del maniqueisme i la viralitat i ens permetrà mirar diferent el món.