Al llibre És trist morir sense hereus (L’Avenç), David Nel·lo busseja en els seus referents literaris catalans, adquirits al llarg dels anys de manera més atzarosa que sistemàtica. Despulla la seva relació conflictiva amb la tradició pròpia. Amb el llegat dels avantpassats sempre hi mantenim un estira-i-arronsa. Volem i dolem. Les literatures més establertes –més ben protegides per un estat, un sistema educatiu, unes institucions– defensen o imposen millor el seu bagatge. La catalana, o sobreactua o oblida. Nel·lo ho explica així: "Tenim ídols que s’assemblen força als déus romans de la llar. Els fabriquem a correcuita, els plantem damunt dels nostres petits altars casolans i ens esforcem per oferir-los sacrificis [...] i vet aquí que un bon dia ens cansem d’aquests déus, i els comencem a menystenir, a denigrar [...]. Aleshores, amb un gest vergonyant, els amaguem ràpidament en un racó i ens afanyem a fabricar-ne de nous".

Tenim, doncs, una mala memòria selectiva, una mica d’usar i llençar. De Verdaguer a Riba, de Riba a Espriu, d’Espriu a Martí i Pol, de Martí i Pol a Margarit... Anem cremant etapes i enterrant morts, als quals aviat deixem de visitar; a tot estirar per Tots Sants, i encara. El títol del llibre de Nel·lo és una frase que una Víctor Català ja molt gran –va morir el 1966 als 96 anys– hauria dit a un grup de joves: "Vetlleu pel foc... És molt trist morir sense hereus". Demanava continuïtat i memòria. L’autora de Solitud escrivia el 1926 (!): "Avui el camí és més planer. Els escriptors d’ara poden fer més de senyors. Quina joia poder constatar la finor d’alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts, però no ens sap greu reconèixer-ho: el patrimoni català s’haurà nodrit, al capdavall, també una mica, amb el nostre coratge aspre de llenyaters". Quasi un segle després, el debat sobre la genuïnitat de la llengua segueix ben viu. Per això no és estrany que Nel·lo li respongui: "Avui dia sento un enyor per aquella qualitat cantelluda, modernista, i plena de coratge d’aquells llenyataires de la llengua".

En el seu viatge cap als orígens "per veure d’on venim i qui som", l’autor també visita Marian Vayreda, el de La punyalada –quan Nel·lo fa uns anys va guanyar el premi que duia el seu nom no l’havia llegit–; recorda el seu pas per l’Institut Milà i Fontanals sense saber la importància d’aquell filòleg i erudit impulsor de la Renaixença; viatja, literàriament parlant, a la Polinèsia de la mà de Josep Maria de Sagarra i Aurora Bertrana, de qui fa una sentida reivindicació; també reivindica Teresa Pàmies i es reconcilia amb Mercè Rodoreda, i es retroba amb un dels seus ídols d’infància, el creador d’en Massagran, Josep Maria Folch i Torres, a través del seu fill i també escriptor Ramon Folch i Camarasa, a qui visita a la fundació de Palau de Plegamans i amb qui es creua unes cartes delicioses amb aquest final de Folch i Camarasa: "Gràcies per aquesta injecció de fe en el nostre món, rebuda quan ja el creia perdut per sempre". D’això va el llibre de Nel·lo, de no deixar perdre el món, de no oblidar el llegat dels qui ens han precedit.