La imponent i fantasmal estació de Portbou ens protegeix de la tramuntanada, però ens deixa a la intempèrie davant la memòria. Tot just entrar-hi, s’hi convoquen tot de fantasmes i t’entren ganes de plorar. Quantes maletes i quantes vides extraviades, quants exilis i migracions forçades, quanta por i quanta misèria. La immensitat de l’estació és un gran buit, un no-res que demana que l’omplim de memòria, que hi posem veus, històries, records, persones. Que no s’esborri del tot el rastre dels vençuts.

Ara que m’hi he passejat, recupero amb un any de retard la prosa poètica de L’estació de Portbou, de Jordi Carrió (Curbet Edicions), amb fotos de Manel Esclusa. Llegir i remirar aquest llibre és quedar-te suspès en l’aire, en el temps, ingràvid, com aquest cop de vent que mentre camino pel port em sosté amb el cos vinclat cap endavant. No caic. Sempre volem tornar a ser aquell infant que juga, sempre volem viatjar en el temps... No soc en el present. De cop soc en l’hora del comiat de Walter Benjamin, aquell fosc 1940, jugant amb la mort. He baixat les escales del memorial a Benjamin fet per Daniel Karavan, “una ascensió al fons”, escriu Carrió citant José Ángel Valente.

Tots juguem sempre amb la mort, oi, Jordi? Fa unes setmanes em vas trucar, “com a amic”, per dir-me que et queda poc temps: “Sempre he dit que la mort no em feia por i ara ho estic demostrant”. “La mort immortal”, escrius. I també: “Ulls closos, has vist l’inexplicable misteri de l’hora incerta. Tries la paraula mort: l’anomenaràs eternitat”. I encara, et preguntes: “¿No mirem mai de cara ni el sol ni la mort?” Tu sí, i la mires amb esperança, segueixes creient en el món: “A nosaltres, l’espècie humana, ens cal una pau més alta i no morir de mala mort”.

La Marina Garcés, al final de L’estació de Portbou, hi posa altres paraules: “Podríem imaginar que la mort tornés a ser només mort? Aquest podria ser el nom de la utopia. D’una utopia que no es projecta en la vida eterna, sinó en el present de viure i la seva finitud. Ser finits, parcials, localitzats, vulnerables, mortals: aquesta és la força immensa de la consciència humana”.

El llibre acaba, esclar, amb una fotografia de la maleta de Walter Benjamin, els seus papers, els seus carnets, les ulleres... Portbou és avui un poble decadent, escrostonat, mig deshabitat. Hi passen pocs trens, s’hi aturen pocs viatgers. Només li resta la grandesa tràgica d’aquell jueu derrotat que va triar-la per morir, i que ens va deixar un bri d’esperança: “L’única esperança és la dels que han perdut l’esperança”.