En el repte que suposa, i suposarà cada vegada més, la correcció política per al llenguatge informatiu hi ha dos principis molt perillosos: 1) el d’evitar l’ús de paraules que puguin estigmatitzar i 2) el de considerar que realitats objectives amb potencial estigmatitzador són, només, percepcions subjectives. Si en una societat, per exemple, cert color de pell o certs trets facials poden estigmatitzar, se’ls bandeja a l’hora de descriure i se’ls substitueix per termes que descriuen la mirada estigmatitzadora que es considera que susciten. És com si la foscor de pell o els ulls ametllats fossin més un prejudici de qui els veu que una realitat objectiva. En lloc de dir que algú és negre o xinès, doncs, es diu que és una “persona racialitzada”.

Aquest subjectivitzar el que és objectiu complica la vida a l’informador, que es dedica, justament, a perseguir l’objectivitat. Fins fa poc podia dir ben tranquil que un país era pobre, però ara –si vol ser correcte políticament– ha de dir, com a molt, que és empobrit. No pot, doncs, descriure el que veu i hi ha sinó el procés que ho hauria provocat, amb l’implícit d’atribuir-lo a agents o circumstàncies externes.

Sense entrar en això últim, sembla que l’informador hauria de tenir dret a descriure l’ara i aquí, però el censor de torn afirmarà que, fent-ho, condemna el país a la pobresa eterna. I si no li agrada empobrit, es veurà forçat a dir –seguint certs llibres d’estil– que està en vies de desenvolupament, per estancat que el vegi. No cal ni dir com entusiasma aquest llenguatge les escoles, on fins i tot els suspesos empedreïts, sense remei, estan “en procés d’assoliment”.

Al final, la correcció política no deixa dir de manera clara i àgil el que és i el que passa. Els pobres passen a empobrits i els vells a envellits. Alguns estudis de govern ja parlen de la població envellida i sobreenvellida. En aquest cas, però, subratllant el procés, més que dissimular el lamentable estat en què desemboca, sembla que ens retregui haver fet mala vida, no haver-nos cuidat prou.