26/03/2021

I, de cop, se’ns sintonitza el cor

3 min

El que ens uneix a tu i a mi és més poderós que el que ens separa

Quan es representa una obra de teatre, els espectadors tenen els batecs sincronitzats: el cor se’ls accelera i se’ls alenteix alhora. Ho va comprovar un estudi del 2017 i jo ho he llegit a l’assaig Connectar, de Kae Tempest (Més Llibres, traducció de Martí Sales). D’entrada la dada m’ha sorprès, però hi he rumiat una mica més i he arribat a la conclusió que, de fet, ja ho sabia. Perquè aquesta sintonia, quan es produeix, es nota. En segons quines obres de teatre, en segons quins concerts, en segons quins recitals de poesia, la connexió és tan palpable que fins i tot ens sembla veure el fil que ens uneix. Amb els ulls tancats sabríem endevinar en quin moment d’un recital s’han encès les espelmes (o, d’un temps ençà, les llanternes dels mòbils). Notem a la vegada l’impuls que ens fa alçar-nos de la cadira o picar de mans. Viure una actuació en directe és un fet prou extraordinari per passar per damunt de les diferències entre individus i “provocar una experiència psicològica comuna entre la gent del públic”, escriu Tempest. El que ens uneix, diu, és més poderós que el que ens separa. I conclou: “Per sota la superfície, estem connectats”.

Cargando
No hay anuncios

Kae Tempest (Westminster, 1985) és poeta, cantant de rap i artista de la paraula. Ha fet discos, poemaris, obres de teatre i una novel·la, The bricks that built the house (Cuando la vida te da un martillo, publicada per Sexto Piso, el mateix segell que ha tret ara la traducció al castellà d’aquest assaig breu sobre la connexió). La vida de Kae Tempest no ha estat fàcil: ha patit malalties mentals, s’ha drogat molt i ha begut massa per poder conviure amb un cervell complicat, amb problemes familiars i amb una disfòria de gènere. “Vaig escapar-me de casa quan era adolescent, vaig deixar els estudis i vaig traficar amb drogues, però era prou blanca i prou de classe mitjana perquè tot això no em destrossés la vida de dalt a baix -explica-. Les mateixes equivocacions comeses per amics meus negres i de classe treballadora van dur-los a la presó, a l’hospital i, en alguns casos, a la mort”. Després de tocar fons unes quantes vegades, sembla que ha fet les paus amb la persona que és, s’ha declarat de gènere no binari (abans es deia Kate i parlava d’ella en femení) i ha assumit unes noves prioritats vitals: “Ja no vull canviar les idees a ningú. Només vull connectar”.

Cargando
No hay anuncios

I aquest “només vull connectar” de primer cop d’ull pot semblar una boutade o una simplificació, però si t’hi pares a pensar t’adones que és això, exactament això, el que ens cal per donar cert sentit a tot plegat. Connectar és, pretén ser, una crida a establir relacions més humanes, més intenses, més empàtiques: millors. La idea és que la connexió creativa ens pot acostar els uns als altres. No és una hipòtesi, sinó un fet: la connexió creativa ens acosta els uns als altres. Tempest va connectar fa anys, en una llibreria de Portland, amb el Llibre vermell de Carl Jung, i des d’aleshores analitza la condició humana a través de la teoria junguiana segons la qual la persona està governada per dos esperits, idealment equilibrats: l’esperit dels temps i l’esperit dels abismes.

Cargando
No hay anuncios

Si donem tant com esperem rebre, potser passarà alguna cosa

El circuit de la connexió, observa Kae Tempest, és triangular: hi ha un escriptor, un text i un lector. O sigui: un creador de l’obra, l’obra en si i la persona que la rep. I les tres parts han d’estar carregades amb la mateixa potència, amb la mateixa predisposició. El receptor hi juga un paper tan actiu com l’emissor, en aquest circuit. “Si donem tant com esperem rebre d’una novel·la, un poema, una imatge o un àlbum (o una conversa, o una relació), hi ha més possibilitats que agafi profunditat”. És a dir: hi ha més possibilitats que la connexió funcioni, que passi alguna cosa. Que se’ns sincronitzin els batecs i ens vinguin ganes d’aplaudir, de cridar, d’estimar. De no voler morir mai.