Poeta, rapera, dramaturga, novel·lista... Kate Tempest treballa amb la paraula en tots aquests àmbits i en tots es reconeix el seu estil tremendament vívid, de vegades hiperrealista. Els temes sempre giren sobre les mateixes preocupacions: un jovent abatut per la violència econòmica i social d’un Londres despietadament gentrificat que acaba ofegant qualsevol somni digne de ser anomenat així. Això succeeix a Let them eat chaos, el seu últim disc, però també a Wasted, obra teatral que s’ha pogut veure al nostre país adaptada i traduïda per Martí Sales i dirigida per Iván Morales. En aquest sentit, Cuando la vida te da un martillo no és cap excepció. Els personatges malden per sobreviure en una ciutat hostil que no ofereix una resposta digna als seus anhels: el Pete està a l’atur i només troba feines temporals de merda, la Becky és ballarina però ha de fer massatges amb final feliç per arribar a final de mes i la Harry somia a obrir una cafeteria amb esperit de barri, però s’ha de guanyar la vida traficant amb drogues, i no precisament a petita escala.

L’autora ens introdueix als submons en què s’han de moure el Pete, la Becky i la Harry -protagonistes d’una tensió sexual no resolta- amb un ritme picat i imatges sovint hiperbòliques (“Pete intenta somriure, però les seves faccions són aigua escorrent-se pel desaigüe” o “se li van escapar les paraules de la boca abans de ser conscient del que deia i les veié saltironar d’un costat a l’altre, com una granota fregint-se al sol d’una vorera”). El trencadís emocional dels joves s’expressa constantment amb una intensitat que pot arribar a fatigar el lector acostumat a un llenguatge més mesurat, però en l’escriptura de Tempest la forma ens arrossega al fons. Les frases curtes i la fragmentació del relat ens transporta a l’angoixa vital dels personatges que només troben assossec en les drogues, l’alcohol o el sexe.

Fins i tot l’amor, que és un dels motors de la història, amb prou feines sobreviu en el context dibuixat per Tempest. Així, el triangle amorós que s’estableix entre el Pete, la Harry (germana del Pete) i la Becky no només es veu enterbolit per la gelosia, sinó que la trama de narcotràfic i violència dificulta enormement la perspectiva d’un final feliç. L’angoixa, que és el sentiment que predomina en la novel·la, ens deixa estabornits i amb la certesa que la literatura de Kate Esther Calvert (aquest és el seu nom de naixement) és com el seu rap: cançó protesta sense concessions que busca remoure consciències més que cap altra cosa.