La pilota desapareguda i els temps durs que s’acosten
“Sospito que venen temps molt durs. De fet, no ho dic jo, eh? Ho he llegit. Ens espera una hecatombe... climàtica, sísmica, astronòmica, pandèmica, una o més... I el meu pressentiment és que serà molt aviat”. Ho diu el Cunyat durant el sopar de Nadal del 2019, el que la Rita vol que sigui l’Últim Sopar, perquè a l’hora de les postres pensa anunciar que l’any que ve no hi haurà celebració familiar a la casa de la Vall. L’any que ve, en lloc de fer d’amfitriona i organitzadora i cuinera, ella estarà finalment alliberada: sola, en pijama, amb una bossa de patates fregides i un sobre de bacallà fumat, llegint contes de terror de Lovecraft o de Poe com quan tenia vint anys.
Vet aquí l’escenari que planteja Germanes, un relat d’Imma Monsó tot just publicat pel segell Univers, amb il·lustracions d’Ignasi Font i en un format de tapa dura ideal per fer de regal de Nadal. Se m’acut que aquest 2020 raríssim podríem substituir els àpats familiars (que molta gent celebra any rere any a contracor, per inèrcia, perquè les tradicions costen de trencar) per lectures nadalenques de les que ens alimenten per dins i no ens encomanen res més que ganes de continuar llegint. Això de seure a taula i passar llista a veure qui falta, a veure qui s’ha quedat sense seure en aquest macabre joc de les cadires, té un punt cruel que alguns preferiríem evitar ni que no hi hagués cap virus a la vista.
Malgrat la misteriosa desaparició de la pilota de l’escudella, els protagonistes d’aquest conte llarg d’Imma Monsó s’asseuen i mengen i parlen, i nosaltres som testimonis de les converses que mantenen mentre esperem el moment en què la Rita anunciarà la decisió alliberadora d’enviar a fer punyetes la tradició del sopar (i les nits insomnes de cada novembre). Monsó té la mà trencada a mostrar-nos universos familiars: aquí ens deixa espiar la relació entre les dues germanes que donen títol al llibre, però també la que hi ha entre pares i fills, i ens presenta un personatge -el Cunyat- que té vocació de perdedor però està condemnat a tenir èxit. Fins i tot sembla que tingui dons profètics: l’hecatombe que pressent podria ser ben bé la pandèmia que l’any següent obligarà el món sencer a tancar-se a casa i a prescindir justament de les trobades familiars al voltant d’una taula.
“És la primera vegada que no celebro les festes amb la família”
“Digues, ¿quin és el Nadal més estrany que has viscut?”, pregunta amb insistència la Marcia al Peter en el conte Marcia de Vermont, del suís Peter Stamm, publicat per Quaderns Crema amb traducció de Marina Bornas Montaña (i per Acantilado en castellà, traduït per José Aníbal Campos). La resposta d’ell: “Probablement encara no l’he viscut. És la primera vegada que no celebro les festes amb la meva família”. Trenta-tres anys després, aquell Nadal amb la Marcia a Nova York se li fa present de manera trasbalsadora.
Una altra lectura breu d’ambientació nadalenca -que fa que se’t regiri l’escudella, amb pilota o sense-és Un arbre de Nadal i una boda, un conte de Fiódor Dostoievski traduït per Marta Nin, il·lustrat per Oriol Malet i publicat per Comanegra en català i en castellà. La contracoberta ja adverteix que no és un conte de fades. Espòiler: Iulian Mastàkovitx és un ogre de la pitjor espècie.
I podríem acabar la tongada lectora amb El conte de Nadal de l’Auggie Wren, un relat de Paul Auster que sempre ve de gust rellegir. Ara l’ha publicat Angle Editorial amb traducció d’Albert Nolla, presentació de Sergi Pàmies i il·lustracions de Santi Sallés. “Un conte de Nadal? -diu l’Auggie al narrador quan aquest li explica que el New York Times li ha fet un encàrrec que se li entravessa-. Només és això? Si em convides a dinar, amic meu, t’explicaré el millor conte de Nadal que hagis sentit mai”.
