Barcelona“Per què ser feliç quan podries ser normal?” Aquesta pregunta tan desconcertant i extraordinària és el títol de l’últim llibre de Jeanette Winterson que ha publicat Periscopi, amb traducció de Dolors Udina. Són les memòries de l’autora i tinc moltes ganes de llegir-les perquè m’agrada com escriu, però em sembla que el que farà que passi davant d’altres llibres és el títol: ja m’ha guanyat.

Tinc la sensació que a vegades no ens hi fixem prou, en els títols. He arribat a llegir alguns llibres pel nom. Vaig descobrir Italo Calvino perquè em va fascinar trobar-ne un que es digués Si una nit d’hivern un viatger. Encara no l’havia començat a llegir i ja era dins, l’havia d’obrir. Trobo que hi ha llibres amb noms que porten a històries prometedores: El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, de Tatiana Tibuleac; El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon; Yo sé por qué canta el pájaro enjaulado, de Maya Angelou. Per què canta? Jo també vull saber-ho! Tot i així, trobo que els noms llargs són un perill, han de ser realment molt bons perquè costen més de retenir. Fa anys vaig entrevistar l’Albert Espinosa, que hi té tirada, i ell mateix va tenir problemes per recordar el títol del seu llibre (que ara tampoc em ve al cap). De tota manera, que sigui un inconvenient potser només és una percepció meva, perquè cada vegada en veig de més llargs i, certament, Espinosa és un autor molt venut.

Hi ha escriptors de qui espero amb ganes les novetats, perquè m’agrada llegir-los i perquè trobo que sempre trien bons títols. Per exemple Sergi Pàmies. Posar nom a un recull de contes no deu ser fàcil, i ell sempre brilla: Si menges una llimona sense fer ganyotes, L’art de portar gavardina, La gran novel·la sobre Barcelona. Van en la línia d’un altre títol preferit meu: L’home que va confondre la seva dona amb un barret, d’Oliver Sacks. Boníssim! Tampoc hi desentonaria el Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.

Hi ha llibres que no tens ni idea de què van, però els noms són tan bonics o poètics que sembla que no puguin ser dolents. És el cas de La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal, Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, i L’any del pensament màgic, de Joan Didion. Meravelles, realment, que comencen amb el títol.