No entraré aquí en l’absurd debat de si és pedagògic clavar garrotades al tió. I no cal dir que animaré les meves filles a bastonejar-lo, encara que als 8 anys hagin perdut la fe en els seus poders. Em centraré en una raó lingüística per no colpejar-lo que no és el primer cop que treu el nas en aquesta secció: l’ús poc genuí, abusiu i excessiu d’aquest verb. Alerta, que no dic que colpejar sigui incorrecte. Però, d’entrada, en tots els diccionaris, colpejar és una entrada secundària que remet a copejar. I el lector em dirà “Per què, si es diu molt més colpejar?” I jo li replico “Per què es diu molt més colpejar?” D’una banda, perquè és al diccionari pel seu ús en valencià –i en llengua antiga– en paral·lel a colp; i, de l’altra –i això és una sospita–, per la forta pressió de golpear. Sigui com sigui, l’ús preferent de colpejar arreu ja és tan general que la GIEC (pàg. 842) també s’hi apunta.

Ara bé, per què en llenguatge informatiu es diu tant colpejar i tan poc apallissar, estomacar, atonyinar. Probablement perquè la informació demana termes neutres, i els segons no ho són tant. Ho és més pegar, però té el problema que no és transitiu i no permet que sigui subjecte la persona colpejada. No podem dir “Va ser pegat”, per exemple. I picar és massa col·loquial i polisèmic. Una opció sovint vàlida i no tinguda en compte quan escrivim amb una certa formalitat és donar cops. De fet, si diem que algú ens ha donat un cop, no hauríem de dir mai que ens ha colpejat, perquè colpejar vol dir donar cops (no pas un sol cop).

I el que ja em sembla indefensable –trobo que és un flagrant castellanisme– és l’ús pronominal: “La jugadora va caure i es va colpejar durament contra el parquet”. És evident que aquí caldria dir, en tots els registres –també l’informatiu–, “...i es va donar un cop molt fort contra el parquet”. Així doncs, invoqueu el desvetllament de la llum i la vida estomacant el tió, però no me’l colpegeu si no voleu contribuir a desvetllar el catanyol. Ja el tenim prou desvetllat!