La clarividència de Vicenç Pagès Jordà

BarcelonaGabriel Ferrater va sembrar una llavor d’inconformitat, menyspreu del políticament correcte, suspicàcia davant tota mena de nacionalisme, modernitat rigorosa en matèria de literatura, abandonament dels postulats romàntics literaris, encara vius al seu temps (i al nostre), etcètera, que molt pocs escriptors i intel·lectuals del país van recollir. Vicenç Pagès Jordà va ser un d’ells.

¿Què us diré? El figuerenc i veí de Torroella de Montgrí va escriure bones novel·les i llibres d’assaig, i va ser un quant temps professor a l’Aula d’Escriptura de la Universitat de Girona.

D’aquesta pràctica com a docent de creative writing —l’expressió fa tremolar—, Pagès no degué treure res de bo ni de dolent per assentar el seu estil —ja ho va dir Boileau: l’estil és l’home (o la dona), no una escola—; però, fruit d’aquelles classes va fer un llibre que conté un capítol que s’hauria de publicar solt i ser repartit a totes les aules del país: Un tramvia anomenat text (Barcelona, Empúries, 1998 i 2021).

El gruix del llibre està dedicat, a manera de poètica, a explicar què és escriure, com es forja un text, les relacions entre periodisme i literatura, i més coses, totes força amarades de la lliçó de Roland Barthes i l’escola francesa de crítica literària. Però al final del llibre, “A manera de conclusió”, Pagès, que era un didacte —els pedagogs són una altra bèstia, i a Grècia només designaven aquells que tenien cura que la mainada no s’esgarriés camí del col·legi—, presenta un decàleg, d’allò més avinent, relatiu a l’ensenyament de la literatura a l’educació secundària.

La importància de presentar lectures 'plaents' a l'institut

Diu, entre altres coses, que la literatura hauria de ser present a totes les altres assignatures d’un currículum escolar, de manera que un alumne no pogués pensar mai ni que la literatura és una “maria”, ni que és una matèria o un objecte que no té res a veure amb la resta dels coneixements i la cultura. També diu que tota literatura nacional ha de ser entesa com un apèndix de la literatura universal: cosa certa a partir del segle XV, no tant abans, a causa de l’emergència de les nacions-estat, de la invenció de la impremta i de l’auge de les traduccions. Hi lloa les traduccions, no solament per elles mateixes, sinó pel fet que haurien de permetre que els escolars llegissin textos traduïts al català molt més atractius que molts dels que els fan llegir en aquests moments. I que, si no hi posem remei, aviat no llegirà cap noi o noia després de l’ESO si no se li presenten a classe lectures plaents.

Tot un programa que podria ser considerat pel nostre conseller d’Educació. “Catalans, encore un effort si vous voulez être républicains!”