BarcelonaTot el que queda de Charlie Hebdo és un grapat de dibuixants i periodistes escortats per policies, que van exorcitzant el seu horror per tot arreu. Són els supervivents d'un atemptat que va destruir la vella cultura europea o, més aviat, el que amb prou feines en conservàvem. Charlie Hebdo era la darrera versió de la Il·lustració, de l'esperit volterià, la sàtira i la descreença com a sistema vital. Els lliurepensadors. Ja han passat set anys i s'ha oblidat del tot. No l'atemptat, que com a efemèride sempre resulta molt adient esmentar-lo, sinó el que era Charlie Hebdo. Una França canalla i audaç que ja es trobava en el periodisme de Marat (a aquest el va assassinar, però, una burgesa girondina).

Fa uns dies, la dibuixant Coco, la persona que va obrir forçadament la porta de la redacció als jihadistes que assassinarien els seus companys, va presentar a La Central el seu llibre Seguir dibujando (Bang Ediciones, 2022). Ha trigat a pair-ho (abans ja ho havien fet altres companys seus com Philippe Lançon, amb L'esqueix de carn, Angle Editorial; Catherine Meurisse, La levedad, Impedimenta; Luz, Catharsis i Indélébiles; Riss, Une minute quarante-neuf secondes...), i el resultat és un àlbum imponent de quasi 350 pàgines. Coco ens explica què va passar-hi, com ho va viure, i sobretot ens diu que s'ofega.

“Viure és indispensable... Dibuixar és vital”, escriu representant-se sota una enorme onada davant de Cabu (que va morir tirotejat, i que era tot un símbol del dibuix a França, com per a nosaltres ho són Òscar Nebreda o Carlos Giménez). Actualment, Coco treballa per al diari Libération, on fa sàtira política. Pocs dels que van sobreviure segueixen a Charlie. No poden suportar-ho. Al cap de pocs dies de l'atemptat, Charlie Hebdo ja era una revista residual. Quasi ningú la comprava, però el simple fet de la seva existència era una militància. Com quan se sap que cal preservar una espècie en extinció. Avui és una revista enterrada, encara que surti cada setmana. El seu enterrament es va celebrar en aquella manifestació colpidora de l'11 de gener a la qual van assistir la majoria dels caps d'estat del món. Havia mort assassinat un esperit a qui ningú ja recordava, una manera de ser que ja no calia manifestar. I a la hipocresia occidental li havien fet la feina bruta.