Catalans pel món ‘sense papers’
Hi va haver un temps que els catalans es van convertir en pàries sense papers, sense un lloc on caure morts. Hi ha hagut dos grans exilis polítics: el del 1714, que en termes relatius continua sent el més gran (i encara tan desconegut), i el del 1939, aquest prou estudiat i divulgat amb els camps de refugiats a França, els vaixells cap a Amèrica, la diàspora, Tarradellas... I el del 2017 ençà té noms i cognoms, i caràcter de símbol. El tenim molt present en el dia a dia polític.
I després, esclar, hi ha hagut i encara hi ha l'emigració econòmica, sovint tant o més dura que la política, de gent que va pel món a la recerca d’una oportunitat: són l’altra cara de la moneda dels immigrants que arriben a Catalunya.
Els exiliats del 39 han deixat molta literatura testimonial, de Rovira i Virgili a Benguerel, entre tants altres. Com sempre recordava el cartellista republicà Carles Fontserè, hi va haver "exiliats de primera i de tercera". Ningú s’ho va passar bé, però alguns se’n van sortir millor. Fontserè mateix, malgrat la queixa, no va ser dels pitjors, entre altres coses perquè va col·laborar com a dibuixant amb els ocupants nazis de França. No se’n va amagar mai, ni allò va minvar el seu antifeixisme. Artista entranyable i inconformista, ja de gran sempre protegit per la Terry Broch, la seva companya -s’havien conegut a Nova York-, recordo amb afecte la visita que els vaig fer a Porqueres, a la masia on vivien sols a tocar del llac de Banyoles.
Tot això ve a tomb perquè ara s’ha publicat el testimoni d’exiliat del periodista i home de cinema Josep M. Poblet (1897-1980), De Barcelona a l’Havana... passant per Darnius (Adesiara), a cura de Jaume Ferrer i Puig. Poblet rebaixa el dramatisme d’aquell èxode. La seva mirada és costumista i curiosa. Amb 41 anys en el moment que creua la ratlla amb el grup del president Companys, sense responsabilitats ni lligams familiars, viu l’exili com una aventura, com la porta a un nou món. No té cap ganes d’amargar-se l’existència. La vida continua, malgrat tot. Un punt naïf, optimista i cinematogràfic, escriu com si filmés una pel·lícula de peripècies. Alguns li van retreure la lleugeresa. Però ell, sentimental i jovial, no volia esdevenir "un home amargat". Tampoc no era una figura política destacada, com demostra el fet que al cap d’una dècada va poder tornar a Catalunya.
Amic i protegit del també montblanquí Josep Andreu i Abelló, president de l’Audiència de Barcelona i del Tribunal de Cassació de Catalunya, va tenir el seu suport econòmic a França. Abans d’embarcar-se cap a les Amèriques amb un vaixell de segona, el Bretagne, Poblet va poder esquivar els camps de concentració i anar a parar primer a Marsella, després a un poblet de la Costa Blava i finalment a París. La preocupació eren sobretot "els papers" per poder embarcar-se rumb a Cuba, com així va ser.
Un cop travessat l’Atlàntic, li va tocar canviar de vaixell, aquest cop amb el Saint-Domingue, "construït l’any de la Maria Castanya". A cada parada coneixien "el català del poble". Fins al punt que quan va arribar a Santiago de Cuba va ensopegar amb "un negre" que parlava un perfecte català i que s’acomiadava amb un genuí "fins després!" I què feien els exiliats? Doncs el que podien: "A l’exili hem vist un banquer convertit en fabricant de xoriços; un conseller de la Generalitat al capdavant d’un establiment de peix fregit; un advocat disfressat de faquir dins d’una barraca; i un arquitecte fent filigranes per ràdio amb un xilòfon". A ell el va acollir un altre fill de Montblanc, Josep Conangla i Fontanilles, independentista declarat. Poblet també va fer tots els papers de l’auca, de representant comercial a actor professional per a la companyia de José María Béjar en una gira fent el Don Juan Tenorio de Zorrilla.
Després d’uns quants anys a Mèxic, i ja havent tornat a Catalunya, durant la postguerra Poblet no va parar d’escriure, especialment comèdies i adaptacions teatrals. I pocs anys abans de morir, el 1976 va publicar les seves Memòries d’un rodamón.