Botelló, culebró, barracó; botellot, culebrot, barracot

En castellà hi ha més d’un sufix -ón, si bé els seus sentits sovint conflueixen. Poden ser augmentatius, però també intensius o expressius, i es poden tenyir de despectius. A quins sufixos catalans equivalen? Depèn de cada cas. Agafem del DRAE dos exemples de -ón augmentatiu: barracón i inocentón. L’un prové de barraca gran, però l’altre no sembla augmentatiu. Jo els traduiria per barracó i innocentot. “Per què barracó i no barracot?” Doncs perquè a barracón domina l’augmentatiu respecte al despectiu. Avui s’utilitza molt en el món escolar, tot i procedir del militar, i cap govern vol que s’associï a res mal fet. Potser per això el DIEC2 distingeix barracó (“edifici prefabricat i provisional”) de barracot (“barraca mal feta”).

Ara bé, a barracó no hi ha cap sufix català sinó que és una catalanització del castellà barracón, igual com camió catalanitza el francès camion. De fet, és possible un barracó no provinent del castellà (i està entrat al DCVB) que vol dir “barraca petita”. Es forma amb un sufix català, -ó, que –paradoxalment– és un diminutiu: just el sentit contrari del -ón de barracón. Sigui com sigui, catalanitzar estrangerismes com ara l’hispanisme barracón, el gal·licisme violon i l’italianisme trombone en les formes barracó, violó i trombó no és inusual. No ens fa estrany que el trombó sigui més gran que una trompa o el violó que una viola, perquè els interioritzem com a lexemes independents –no pas com a derivats–, i això pot conviure amb el fet que tomacó o portaló siguin diminutius de tomaca o portal.

Així doncs, catalanitzar culebrón o botellón en les formes culebró i botelló no crea cap anomalia i té avantatges morfològics. Mantenir la forma castellana (en cursiva) obligaria a plurals que ja no fem anar: tendim a dir culebrons i no culebrones o botellons i no botellones. “¿Però no seria millor dir-ne culebrot i botellot?”

La posició del Termcat

El Consell Supervisor del Termcat (CST) estableix ara mateix que del culebrón n’hem de dir fulletó, i del botellón, botellot o entrompada. Com hem vist sovint en aquesta secció, les decisions del CST no són sempre el millor referent per als mitjans: són més filològiques que funcionals i no és estrany que el CST, després d’anys d’oposar la seva proposta a la majoritària dels mitjans, acabi fent-se enrere i adoptant la dels mitjans. En són casos emblemàtics haver passat de bloc a blog, d’ennobliment a gentrificació i d’apoderament a empoderament. La idea que per als neologismes va millor crear un mot (significant) nou en lloc d’ampliar els significats d’un mot vell no sembla que acabi d’entrar al cap dels erudits del CST, que perseveren en el seu error. N’és un exemple voler que en diguem fulletó del culebrón. El castellà també té folletín, un terme més antic i deslligat del món de la televisió. Ara fulletó ja el tenim al DIEC2 com a telesèrie, malgrat que fa olor de paper esgrogueït. Però per què proposen botellot i no culebrot? Com que -ot és un sufix ben català deuen pensar que cal afegir-lo a un mot ben català. Botella, tot i que l’estàndard prefereix ampolla, és català; culebra, no: cal dir colobra.

El 'laissez faire' de TV3

L’altre gran referent, l’ésAdir, opta per culebró i botelló, que són les dues úniques formes que hi tenen una entrada. Però, dins l’entrada, i rere l’ambigua formulació “altres adaptacions:”, hi trobem, respectivament, “culebrot” i “botellot, botellada”. Tot faria pensar que són “altres adaptacions” però no la que defensa i adopta TV3 i la CCMA. Però, d’un temps ençà, la política lingüística de la casa prefereix fer content a tothom a mullar-se establint un criteri. I és així com als informatius de TV3 els botellons estan esdevenint botellots sota la complaent mirada dels lingüistes, que, per coherència, també haurien de callar si, de tant en tant, s’escapen botellades. I per què s’imposa botellot? Pel mateix motiu que, en l’ús estàndard espontani (el que, sense formació, pateix per parlar bé en registre formal), darrer s’imposa a últim i proper a pròxim, perquè “sona més català”, encara que (i passa clarament en l’últim cas) de vegades l’opció preferida és menys genuïna i adequada i permet, un cop adoptada, calcs sintàctics molt més greus que la similitud o dissimilitud lèxica amb el castellà. En casos així la feina dels lingüistes és informar i formar l’ús i oposar resistència a tendències populars empobridores, però és més còmode i cansa menys deixar que t’arrosseguin.

Acabo. Botelló i botellot són dos neologismes possibles i ben formats, i és tan ridícul veure un castellanisme en el primer com veure’l en barracó, camió o trombó. A l’ARA hem preferit botelló : perquè és un terme culturalment espanyol que no cal catalanitzar fins al punt que sembli d’aquí de tota la vida –per això també preferim corrida de toros a cursa de braus– i perquè el gran referent dels mitjans, l’ésAdir, que ens ajuda a anar a l’una, abonava, i en teoria abona, botelló. Ara bé, si l’ús popular i l’ús formal dels mitjans opta massivament per botellot, ens ho podem replantejar. En tot cas, sí que creiem que cal tenir un criteri.