BarcelonaQuan, de petita, llegia El petit Nicolàs, una de les coses que més m'agradaven eren els noms dels seus amics. De fet, quan em vaig quedar embarassada del meu fill, ràpidament els vaig repassar, per si algun em servia, però em va semblar que el meu desig d'homenatjar Sempé (i Goscinny, també, però sobretot Sempé) seria una penitència per a ell. No eren noms especialment comuns, diria que ni tan sols a França. Hi havia l'Eudes, el Clotaire, l'Agnan (que era un autèntic pilota! No sé per què, això sempre ho recordo) o el Maixent, que encara ara no sé com s'ha de pronunciar. També hi havia el Joachim, que era una mica preferit perquè el meu pare i un dels meus germans se'n diuen, i em cridava l'atenció l'exotisme d'escriure-ho amb "ch". Però el nom que més m'agradava, sens dubte, era el del millor amic del Nicolàs, l'Alceste. El recordo com un nen tranquil i bastant gros, a qui posaven sovint de porter perquè, pel seu volum, feia més difícil marcar. Li agradava molt menjar, al pati sempre portava un bon berenar que li deixava les mans greixoses. Jo li envejava especialment els "pain au chocolat", que havia tastat alguna vegada a França, quan els estius travessàvem la frontera per anar a comprar a un supermercat francès, una de les meves tradicions familiars preferides. En aquella època, a Barcelona, com a molt podies aspirar a comprar-te una napolitana de xocolata que no s'havia acostat a la mantega ni per casualitat.

L'Alceste sempre em fa pensar en l'Averell, el germà més alt i més burro dels Dalton, els eterns adversaris del Lucky Luke. No perquè també li agradi molt menjar, sinó perquè el seu nom també em fascinava quan me'l trobava, de petita. Joe, Jack, William, el nom dels altres tres, d'acord. Però Averell? I això, d'on surt? En qualsevol cas, la curiositat del nom feia que li tingués una simpatia especial. I mira que era babau, però també era més divertit. De fet, em feien més gràcia ells, els Dalton, que l'heroi perfecte, "Bang bang Lucky Luke" (Si vèieu els dibuixos, com jo, deveu estar cantant), més ràpid que la seva ombra. Avui he pogut tornar a aquell univers gràcies a l'Enric Casasses. Fa poc, em vaig perdre una nova edició d'un cicle esplèndid que fan a la llibreria La Central, que es diu "Els llibres que m'han influït". Ja hi han passat l'Albert Serra, l'Enrique Vila-Matas, el Sergi Pàmies, la Victoria Cirlot, l'Eduardo Mendoza i el Patrick Radden Keefe. M'encanta la idea de les sessions, que permeten resseguir les afinitats i trajectòries lectores d'escriptors i creadors admirats, però encara no he pogut anar-hi. A veure si aconsegueixo ser a la pròxima, la de la Nora Catelli, que comença a mitjans d'octubre. Per sort, la llibreria treu a posteriori un llistat dels llibres esmentats per cada participant, i acaben de publicar els de la sessió de l'Enric Casasses. Hi trobareu Víctor Català, Clarice Lispector, Max Jacob, Francesc Pujols, Marina Tsvetàieva o Antonin Artaud, però també Mamá Dalton, de la col·lecció de Lucky Luke de Morris i Goscinny. Quina il·lusió que m'ha fet! És una bestiesa, però compartir el mateix univers literari infantil que Casasses, m'hi ha fet sentir més a prop. També m'ha fet pensar, un cop més, en la importància dels llibres que llegim de petits, en l'empremta que ens deixen. I, és clar, quina meravella que un gran poeta com ell posi de costat una literatura més elevada amb una de tan popular com els còmics de Lucky Luke. Bang, Bang, Enric Casasses!