El comunisme com a enemic "no té res a veure amb cap realitat tangible, serveix només com a espantall". "Després, naturalment, hi ha els intel·lectuals, veritable béte noire que suscita un odi molt especial". "La vessant obertament antidemocràtica desapareix. Al contrari: invoquen sempre la veritable democràcia i titllen els altres d’antidemocràtics".

Tot això no ho ha escrit cap analista actual sobre la ultradreta populista de nou encuny, la que campa lliurement pel món, des del nostre Vox fins a Le Pen, Trump, Bolsonaro, Orbán i Meloni, per no dir Putin. Ho va dir en una conferència el 1967, és a dir, fa més de mig segle, el filòsof i sociòleg Theodor W. Adorno, un dels capdavanters de l’Escola de Frankfurt. La xerrada, pronunciada a la Universitat de Viena, es titulava Aspectes de la nova extrema dreta i ara la podem llegir editada en forma de llibre per Editorial Afers.

En aquella conferència, Adorno també va dir que en els mitjans d’extrema dreta la propaganda "és la substància de la política", una "política que insisteix en la catàstrofe, en l’exageració total". "No hauríem d’infravalorar aquests moviments pel seu baix nivell intel·lectual i la seva escassa solidesa". "Aquesta constel·lació de mitjans racionals [la propaganda] i d’objectius irracionals és d’alguna manera coherent amb la tendència general de la civilització actual". El concepte de disciplina "es presenta com un fi en si mateix sense que mai es faci la pregunta: «Disciplina per a què?»". La seva tècnica fonamental consisteix a "abusar de la veritat en favor de la falsedat". A aquests moviments els caracteritza una "pedanteria pseudocientífica".

Resulta realment xocant que tot el que pensava i descrivia Adorno es pugui aplicar fil per randa a la caterva de nous polítics antipolítics que avui, a remolc de les crisis recurrents –econòmica, migratòria, climàtica, mediàtica, institucional, identitària– exciten les pors i els baixos instints per minar la democràcia des de dins. "Tot plegat –afegia Adorno– respon a una gegantina tècnica psicològica d’engany per a babaus, a una estafa psicològica gegantina", tot i que això no treu que sigui "un problema absolutament real i polític" davant del qual no s’hi val a tranquil·litzar-se amb la idea, tan repetida, que en tota democràcia existeix un residu d’incorregibles o de pallassos extravagants, l’anomenat lunatic fringe".

Aquests llunàtics avui ja no són una minoria, un residu. Massa indesitjables campen amb massa altaveus. En l’època d’Adorno no hi havia xarxes socials. Per a bé i per a mal, la informació era un monopoli dels mitjans convencionals, tutelats pel mercat i per l’Estat. Hi havia poques escletxes, però tot i així el filòsof alemany ja s’admirava que s’hagués oblidat tan ràpidament, que tan poc temps després del nazisme i la guerra ressorgissin els discursos de l’odi. Avui és més fàcil escampar-los. Qualsevol persona pot arribar a audiències fabuloses amb fake news, trols i bots sembrant teories de la conspiració, simplificacions i solucions màgiques a problemes complexos, i amb la recerca incansable d’enemics fàcilment etiquetables. Per desgràcia, doncs, no ens pot sorprendre que Abascal cridi sense vergonya, com si fos un falangista ressuscitat, contra la llibertat de gènere o que demonitzi l’independentisme. Adorno ja ens en va advertir.

I què proposava per combatre l’extrema dreta? Deia: "La tàctica de silenciar i bandejar" no funciona. I també deia que no se li podia donar una resposta moralitzadora. "No s’ha de procedir amb crides de caire ètic, amb crides a la humanitat". "L’únic que em sembla que realment pot aportar alguna cosa prometedora és que s’adverteixi els seguidors potencials de l’extrema dreta [...] que aquesta política comporta inevitablement també per a ells la desgràcia", és a dir, que anirà en contra dels seus "interessos més directes".

Com rebla l’historiador Volker Weiss a l’epíleg d’aquesta edició, "la mera defensa de l’statu quo fracassarà com a estratègia si no es té clar que el ressorgiment de l’extrema dreta és al seu torn resultat d’aquest mateix statu quo" com ja ho va ser en els seus orígens, ara fa un segle.