Una de les xacres d’haver viscut durant tants decennis en una dictadura, i després sotmesos uns quants més a les males maneres dels seus hereus, és que el concepte d’autoritat està molt desacreditat en un país com el nostre. Ja sabem quines situacions s’han esdevingut arran de la deslegitimació de les lleis, el poder i l’autoritat els últims anys, però cal dir que aquest no atorgament de legitimitat als poders o a les lleis només és una petita part d’un fenomen de molta més volada, i molt preocupant en certes àrees.
Ras i curt, el que està succeint en moltes societats contemporànies, especialment les europees i nord-americanes, és que s’ha posat en entredit l’essència mateixa del que entenem per autoritat. L’expressió “Vostè a mi no m’ha de dir el que he de fer” travessa en aquests moments la política, el diàleg amb un representant qualsevol de l’ordre públic, fins i tot les relacions entre pares i fills (avui, sense el “vostè” o el “vós” que molts encara vam conèixer).
Res, però, resulta tan preocupant com el fet que la pèrdua d’autoritat de les instàncies que la tenen atribuïda hagi arribat, i d’això ja fa temps, als instituts. Una professora de música d’ESO ens deia fa pocs dies que quan entra a l’aula es troba els nois i noies amb els peus repenjats a la taula. És inútil advertir-los que la positura no és ni educada ni pertinent d’acord amb els usos de convivència en una escola, i menys encara d’acord amb el respecte que, se suposa, mereix aquell que té autoritat per ensenyar.
La sobirania que els nois i noies posseeixen en la pràctica quotidiana dels recursos que ofereixen les noves tecnologies -que ha generat una societat horitzontal molt potent de gent jove, que ha desplaçat la societat jerarquitzada verticalment de fa no massa temps-, o la violència contínua que veuen als videojocs, entre altres factors, els han acostumat a suposar que al món no hi ha cap altra autoritat que la que ostenta, sobiranament i orgullosa, un mateix i la seva voluntat. És un principi, com es veu, molt pròxim a l’anarquia, cada cop més estesa en les societats d’avui.
Si a això hi sumem la imperiosa necessitat de divertir-se o de distreure’s -que ara semblen drets naturals i universals-, el panorama educatiu en general no es podria pintar d’un color més negre. És com si la gent es pensés que l’acceptació de l’autoritat d’un mestre, o del pare mateix, xoca amb els preceptes elementals de la democràcia. Però és al revés: els pobles i les persones només poden organitzar-se d’acord amb l’interès general si la generalitat dels súbdits, o dels escolars, accepta que hi ha algú que té una autoritat delegada, i que té dret a exercir-la. De la primera cosa els romans en deien auctoritas ; de la segona, sense que tingui res a veure amb la violència ni amb l’arbitrarietat, en deien imperium. Doncs ara, en el món educatiu, no hi ha ni una cosa ni l’altra.
