HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim Opinió 12/10/2019

Quan t’atures prou, el món se t’acosta

i
Eva Piquer
3 min
Quan t’atures prou, el món se t’acosta

Si no ens prenem el temps de mirar, no veurem mai res

“Vas massa de pressa. Si no vas més a poc a poc és impossible que ho entenguis”. Ho diu l’Auggie Wren al narrador del conte de Paul Auster quan li ensenya els àlbums plens de fotografies aparentment iguals i s’adona que l’escriptor (per descomptat, el narrador és escriptor) passa pàgines a més velocitat de la que caldria. Llavors l’ alter ego d’Auster entén el que ha d’entendre: si no es pren el temps de mirar, no veurà mai res. Agafa un altre àlbum i s’obliga a anar més lentament. Para atenció als detalls i les fotos li comencen a parlar: ja no són milers d’imatges anodines de la cantonada d’Atlantic Avenue i Clinton Street. Cada imatge té un interès concret, una llum concreta, atrapa un instant concret. “Em vaig adonar que l’Auggie fotografiava el temps, tant el temps natural com el temps humà, i ho feia col·locant-se en un raconet del món i desitjant fer-se’l seu, fent guàrdia a l’espai que havia escollit per a ell”.

L’Auggie, que en realitat no es diu Auggie però tant se val, es posa a recitar Shakespeare en veu baixa -“Demà i demà i demà”, paraules de Macbeth sobre el temps que s’esmuny fins a l’última síl·laba- i l’escriptor s’adona que el fotògraf és del tot conscient del que fa. Del perquè de tantes fotografies d’una mateixa cantonada. Una cantonada que, valgui la contradicció, no és mai, no pot ser-ho, la mateixa cantonada.

Un conte i una pel·lícula escrits abans que tot empitjorés

El conte de Nadal de l’Auggie Wren es va publicar per primer cop el 25 de desembre del 1990 al diari The New York Times. El cineasta Wayne Wang el va llegir i va suggerir a Paul Auster que s’inventés un passat per a l’Auggie. D’aquí va néixer la pel·lícula Smoke, dirigida per Wang el 1994, ara fa un quart de segle.

“Així, en veure el film descobrim que, entre algunes grans aficions i altres assumptes seus, aquest Auggie Wren és un solitari d’entre 40 i 50 anys que treballa com a encarregat en un estanc al cor de Brooklyn, que cita l’escriptor britànic Rudyard Kipling i llegeix Crim i càstig de Dostoievski i que és capaç d’oferir el mateix tracte amorós a una fulla de tabac i a una orquídia”, observa Javier Pérez Andújar en el pròleg a una edició del relat austerià traduïda al català per Albert Nolla que va publicar la Diputació de Barcelona el 2006.

“Com es va veient -segueix Pérez Andújar-, es tracta principalment d’una pel·lícula i un conte escrits abans que el món canviés per empitjorar, com ho va fent de tant en tant per no canviar sempre per millorar”. Ah, era per això.

Gent que trepitja Nova York i gosa compartir la seva història

Soc en un dels meus raconets del món i fullejo Humans of New York: Stories, de Brandon Stanton, la segona part del volum Humans of New York, publicats tots dos per St. Martin’s Press, un el 2013 i l’altre el 2015. Stanton viu a Brooklyn, com Paul Auster, i ha aturat, retratat i entrevistat milers de desconeguts que han accedit a parlar amb un xicot armat amb una càmera.

Una noia que seu en un banc confessa al fotògraf: “Estic descobrint que ser una persona adulta és bastant més que aprendre a cuinar”. La noia mira cap al cel gratat per edificis i ens fa l’efecte que sí, que comença a comprendre què vol dir fer-se gran. El text que acompanya un altre dels retrats novaiorquesos de Stanton l’hauria pogut signar el mateix Auggie Wren: “La gran cosa que té Nova York és que si seus en un mateix lloc durant prou temps, el món sencer ve cap a tu”.

stats