BarcelonaHi ha llibres que porten faixa –aquells paperets que abracen la coberta i que ens volen convèncer de comprar-los–; ma mare en solia portar; les faixes serveixen per aguantar, cenyir i sostenir tot el que cau i decau, per donar-li un atractiu fals però creïble. Deu ser, doncs, que la literatura i les vendes també estan en decadència o que convé fer-los marcar cintura i pits per fer els llibres apetibles.

Alguns lectors llencen les faixes, de vegades, fins i tot amb certa urgència, com si els ofengués o els qüestionés els motius pels quals han comprat el llibre; n’hi ha que les dobleguen i les fan servir de punt; i n’hi deu haver que les guarden fetitxistament, com aquells col·leccionistes que compren ninotets i no els treuen mai del blíster. A mi, la majoria de faixes no m’agraden.

Primer de tot perquè els textos són avorribles i avorridors. Les més banals i prescindibles són les faixes amb una o dues frases que s’ha empescat l’editorial, és a dir, frases grandiloqüents sense autoria. Però la cosa més habitual sol ser posar-hi citacions de crítics o autoritats culturals que actuen com a prescriptors. Tant en un cas com en l’altre es repeteixen fins a la nàusea adjectius i expressions suades i sempre hiperbòliques fins a un extrem vergonyós. Sisplau, faixistes, estem embafats de qualificatius com punyent, colpidor, fascinant, extraordinari, prometedor, sorprenent, apassionant, magistral, increïble, inoblidable, nou. També estem farts de llibres que captiven, que són un èxit o de culte i sobretotíssim dels que no-et-deixen-indiferent. Prou d’insultar la intel·ligència i la sensibilitat lingüística del lector potencial. A més, una frase pobrament escrita i pensada diu ben poc del llibre i de l’editorial que la publica: és com posar-se una camisa plena de llànties i pretendre vendre detergents.

Eructar frases de franc

Però això no és la cosa més greu. ¿D’on surten les frases dels prescriptors? Abans, algú escrivia una ressenya i aleshores l’editorial en seleccionava alguna frase punyent, fascinant i extraordinària per posar-la a la faixa. La frase havia sortit espontàniament del seu autor. Ara la cosa ha canviat. Sovint els editors, abans que es publiqui el llibre (per tant, abans que ningú n’hagi pogut escriure res) demanen a prescriptors amb qui mantenen bona relació que els donin una frase de faixa. En anglès se’n diu blurb, paraula que sempre m’ha fet pensar per similitud tant fonètica com semàntica en burp, ‘rot’, perquè aquestes frases no deixen de ser el rotet que fas mentre paeixes el llibre. Els faixistes, doncs, si el llibre més o menys els ha agradat (o sovint encara que no els hagi convençut gaire: la integritat no està de moda) eructen una frase (de franc, esclar) i l’editor la posa encantat a la faixa colpidora, sorprenent i magistral.

¿Quin problema hi ha amb aquest nou mecanisme? Doncs que s’ha pervertit la naturalesa de la frase de faixa, la qual ja no s’emet espontàniament, sinó a punta de pistola (la pistola de les simpaties i els favors), i així engeguem amb el màrqueting de la mentida.

Posem-nos en situació. Et demanen un blurb, et llegeixes el llibre i no et convenç: et tocarà passar el tràngol de dir que no a l’editor o, pitjor encara, a l’autor. També podries evitar el destret i donar-los una frase, perquè el llibre no t’ha horroritzat i de gairebé tots els llibres se’n pot dir alguna cosa bona, però ¿hauria de ser això un blurb? Els blurbistes professionals s’haurien de fer la pregunta: ¿jo faria un comentari laudatori d’aquest llibre si no me l’haguessin demanat (és a dir, en tinc una excel·lent opinió espontània)? Si la resposta és no, potser convindria declinar de blurbar perquè, si no, contribueixes a engreixar el màrqueting de les mitges veritats.

Una excepció lloable: les faixes agosarades

En algunes faixes no hi posen frases, sinó fites: els premis, els exemplars venuts i —seran bandarres— les edicions! ¿De què punyetes serveix saber que és una tercera edició, si no saps de quants exemplars ha sigut cada tirada? Tres tirades de cinc-cents no són motiu d’orgull ni garantia de res, ni permeten esgrimir l’argument de la seva comercialitat (sigui això bo o no). Se m’acut que la proliferació de faixes deu ser també un inconvenient per als llibreters: és tan fàcil malmetre-les quan es treuen els llibres de les caixes i es col·loquen!

Però reconec que em diverteixen les faixes que són més agosarades, una mica subversives o fins i tot sarcàsticament negatives. Per exemple: recentment a Cal Carré hi hem vist un extraordinari "El primer «no és no» de la història" (La ciutat de les dames, De Pizan) i a Club Editor una faixa de cinc paraules, "SÍ, ÉS EL TERCER VOLUM" (Tots els contes, Català). I en veig una del 1995 que deia: "La revista Ajoblanco el considera 'lamentable'" (Contes per a nens i nenes políticament correctes, Finn Garner).

Ja que hem de suportar de conviure amb les faixes, posem-hi almenys una mica d’ironia i imaginació.