HE LLEGIT NO SÉ ON

Un arbre és un arbre i no es defineix

MONTSERRAT ROIG / PILAR AYMERICH Zoom

El hippy de casa bona que es resistia a les etiquetes

“Més d’un t’ha pres per un hippy català”, etziba Montserrat Roig a Pau Riba el 1970. (Ella tenia 24 anys i ell, 22: d’aquí, potser, l’actitud insolent que compartien). I el cantautor respon: “No crec que ningú sàpiga què vol dir hippy. Jo no em considero res, absolutament res”. Com a bona periodista, ella insisteix: “Però convindràs amb mi que ets un artista, i dels bons”. I ell: “Bé, si vols em defineixo com a persona humana. És una definició que hom l’ha deixada de banda fa un temps i tinc ganes de revaloritzar-la”. I un pèl més endavant, quan Riba diu que es presenta al públic dient “jo soc aquest”, Roig hi torna: “Tu no pots dir jo soc aquest, si no et vols definir”. La rèplica: “Sí que ho puc dir. Un arbre és un arbre i no es defineix. El que passa és que actualment hi ha una sobrevaloració dels artistes. Tanta importància té un senyor que surti a cantar i ho faci molt bé, com que en surti un altre i ho faci malament, com aquell que ni surt de casa seva, com un arbre o el que sigui”.

Saltem fins a l’octubre del 1989. Ara Pau Riba té 41 anys i l’entrevista un noi de 27 anomenat Julià Guillamon. La conversa arrenca justament amb l’intent que l’entrevistat es defineixi. Sembla que Riba ja té més clar com es vol presentar al món: “Jo m’he de definir com un home polifacètic que toca moltes tecles i la literatura potser és la més sòlida que tinc. Suposo que és per ascendència familiar perquè vaig tenir tres avis dedicats a la literatura (Arderiu, Riba i Romeva). Si em pogués definir com a especialista en alguna cosa, m’hauria de definir com a especialista en símbols. La meva literatura parla d’això: de la manca d’un sistema simbòlic”.

Uns retrats que són també autoretrats i miralls d’una època

És interessant fer un exercici comparatiu entre dos llibres que han sortit el novembre d’aquest 2019: Retrats paral·lels de Montserrat Roig, que aplega divuit entrevistes fetes per l’escriptora als anys setanta, publicat per Edicions 62 (la tria és de Gemma Ruiz i Albert Forns; i les fotos, de Pilar Aymerich), i Deu entrevistes de Julià Guillamon, que recull converses dels anys vuitanta (excepte la de Robert Coover, que és del 1991) i que ha publicat Comanegra. I és especialment curiós contrastar què diuen i com se’ns mostren tres entrevistats que apareixen en tots dos volums: Pau Riba, Pere Calders i Maria Aurèlia Capmany.

Ambiciosa i talentosa com era, l’enyorada Montserrat Roig se sabia protagonista de les converses que mantenia, i es retratava tant a si mateixa (prejudicis inclosos) com als entrevistats. També feia una cosa estranya que Gemma Ruiz justifica en el pròleg i que, al meu parer, mereix més retret que aplaudiment: si algú li demanava que un comentari no el transcrivís, ella feia com qui sent ploure. Jugava, doncs, a no respectar els off the record. Per contra, Julià Guillamon adopta una modèstia més pròpiament periodística: jo pregunto, tu respons i qui ha de brillar és en tot cas la persona entrevistada.

Qui diu que les converses a fons han desaparegut del mapa?

A la introducció del seu llibre, Guillamon lamenta que l’entrevista en profunditat que no ve a tomb de res -com les que havien practicat Baltasar Porcel i Montserrat Roig- hagi desaparegut dels mitjans, massa lligats a la roda de l’actualitat. Té raó a mitges: avui hi ha nous mitjans digitals que, com que no han de patir per l’extensió i volen oferir teca diferent a la de la premsa convencional, aposten precisament per les entrevistes a fons i al marge de la promoció. Si un autor no està pendent de vendre’t el llibre que ha escrit, està més predisposat a parlar de tot. I la veritat de les converses no l’hauríem de buscar als titulars: sol amagar-se als racons.