Estaven fatal, però tenien il·lusió. Creien en l’educació com l’eina central de progrés, d’igualtat d’oportunitats, de civilitat. Enmig d’una societat polaritzada i violenta, enfront d’unes escoles autoritàries i mal dotades, al tombant del segle XIX al XX persones com Rosa Sensat, filla d’una brodadora de puntes de coixí i d’un mariner del Masnou, es van tirar de cap a l’aventura de crear una escola nova i, malgrat els entrebancs de tota mena, no van defallir. Tenien fe en el seu ideari renovador. Aquella experiència de canvi ha seguit marcant durant més d’un segle l’afany de millora de l’educació a Catalunya. Avui, en un moment d'angoixa educativa, val la pena tornar a les bases. Potser així trobem la manera de sortir del cercle de pessimisme, enfrontaments i desorientació en què estem instal·lats.
Com van aconseguir fer aquell salt endavant? Què defensaven? Què en podem aprendre, dels pioners del canvi educatiu? Sens dubte, avui l’educació a Catalunya es fa en unes condicions i amb una qualitat infinitament millors que fa poc més d’un segle, quan l’Escola del Bosc de Rosa Sensat va ser la primera a fer classes sense llibres ni assignatures, a l’aire lliure. Però, en canvi, ara ningú no està content, començant per la majoria de mestres, que se senten desmotivats i superats: per la diversitat de l’alumnat, per la burocràcia, pels canvis de mètode, per la manca d’autoritat i reconeixement social, per demandes laborals no ateses... De motius, no en falten. Què és pot fer per remuntar aquest estat de depressió col·lectiva? Què ens diria Rosa Sensat, que el 1891, amb 15 anys, cobrant 550 pessetes anuals, ja va posar-se al capdavant d’una aula d’infants?
La seva primera recomanació als mestres seria: estudieu. Ella no va parar de formar-se, de viatjar, d’anar a conferències, a museus, de sumar experiències, de llegir. Tot li interessava, la cultura i la natura, la ciència i l’estètica. Tot li servia quan era davant dels infants. La segona: doneu exemple, sigueu cívics. "Mestres, deixeu-vos de comèdies, sigueu virtuosos i bons, que els vostres exemples es gravin en la memòria dels deixebles, per tal que un dia puguin entrar també en els seus cors". La tercera: no us obsessioneu amb un mètode, sigueu flexibles i no tingueu por dels canvis. Ella va ser una renovadora no dogmàtica. Per exemple, defensava posar l’alumne al centre de tot, però advertia: "No es fa lliure l’infant deixant-lo obrar d'acord amb la seva naturalesa, sinó al contrari, se’l fa esclau de les seves pròpies vel·leïtats". I quart: feu de l’escola no un lloc de preparació per a la vida, sinó vida mateixa. Va ser una mestra vital i vitalista.
Tot això està molt bé, però avui, direu molts, és més difícil. Segur? Ella partia de molt avall i va fer una petita gran revolució. Tenia, sens dubte, un alè utòpic, una fe interior. Però també era pragmàtica i possibilista. No era una revolucionària, sinó més aviat una evolucionista: en realitat, el seu era un feminisme conservador -la dona s’havia de formar, però havia de seguir sent esposa i mare; no era sufragista ni obrerista- i estava enquadrada en el Noucentisme institucional comandat per la Lliga de Prat de la Riba. Va patir dues dictadures i una guerra. Va haver de bregar amb la política, amb les famílies, amb infants complicats (l’Escola del Bosc es va crear el 1914 per a nens i nenes amb necessitats especials, entre altres coses perquè l’Ajuntament de Barcelona no tenia competències per fer escoles de primària). Segur que ara és més difícil?
La lectura de llibre Rosa Sensat, quan l’educació s’arrela a la vida, publicat per l’associació que en duu el nom en ocasió del 150 centenari del seu naixement, és una fabulosa injecció d’optimisme educatiu. Si aleshores es va poder, avui també. Aquella mestra excepcional va tenir una gran empenta i molt seny, va saber formar equips i sumar voluntats, no va defallir a les adversitats. Va estimar molt els infants. Va creure apassionadament en l’educació com a font de millora humana. Com diu Teresa Julio Giménez, una de les autores d’aquest llibre col·lectiu, no es tracta de venerar-la o fossilitzar-la, només d’inspirar-s’hi.
