L’Àlex Susanna té càncer. Ni l’exhibeix ni se n’amaga. És impossible llegir el seu darrer dietari, que acaba de sortir i que està escrit abans de la malaltia, sense tenir present aquesta maltempsada biogràfica, que tanmateix no l’ha aturat. Les lletres l’aixopluguen. A ell i a nosaltres.

Poeta, dietarista i editor, apassionat de l’art i gran aficionat a la música clàssica, ha estat sempre un teixidor de relacions culturals. Àvid d’amistats literàries, plàstiques i musicals, la seva missió o obsessió o manera de ser al món consisteix en anar al rescat de personatges de primer nivell relegats a una segona fila, aquells que, al marge dels corrents dominants i rere les figures cabdals, per al·luvió donen calat a una cultura.

Contra la tendència catalana a tenir a cada moment un poeta nacional, un pintor, un arquitecte, etc., Susanna ha teixit un extens tapís de creadors d’abans i d’ara. La dansa dels dies (Proa) reflecteix aquesta tossuda feina de sàvia formigueta cultural –des de l’erudició i la gestió– durant un any de la seva vida, el de la sortida del covid: de febrer del 2021 a febrer del 2022.

L’Àlex Susanna és un clàssic esmunyedís, que no es deixa classificar del tot. Se sent confortable en un educat elitisme civilitzat i no renuncia a una pinzellada de nacionalisme cosmopolita. En termes històrics, entre la Renaixença i l’avantguarda se l’hauria de situar en el Noucentisme (més el pictòric que el literari, més en l’actitud que pròpiament en l’estètica), del qual sobretot ha fet seva la voluntat ideològica de donar consistència cultural al país. En aquesta tasca, ell i tots ens n’hem sortit només a mitges. Ni el pujolisme ni el maragallisme no han estat suficients. I al procecisme no li ha interessat la gestió del present. Ferran Mascarell, un altre aspirant a donar continuïtat al Noucentisme institucional, en va dir Deucentisme. El país, culturalment parlant, encara està per fer: de l’escola a l’acadèmia, tot trontolla.

Al llibre, hi ha un moment que Susanna fa el balanç generacional: "La democràcia va arribar quan érem uns joves que ens volíem menjar el món i, en aquest sentit, hem estat uns autèntics privilegiats: hem tingut l’oportunitat, des del sector públic i el privat, de tirar endavant tota mena de projectes, d’ocupar tota mena de responsabilitats, de contribuir a la reconstrucció de Catalunya i a la projecció nacional i internacional de la seva llengua i cultura, però quan més felices ens les prometíem de sobte vam estavellar-nos contra els aparells de l’estat, després vam embarrancar i ara ningú no sap ni com ni quan ens en sortirem, si és que ens en sortim". Exacte.

La llista de noms amb qui es troba al llarg d’aquest any és un cert retrat del país i un molt autoretrat de l’autor. Hi predomina gent de l’art perquè aleshores estava al capdavant de la Fundació Vila Casas: el mateix Antoni Vila Casas, Joan Francesc Yvars, Òscar Tusquets, Antoni Llena, Daniel Giralt-Miracle, Txema Salvans, Santi Moix, Joan Fontcuberta, Francesc Fontbona, Francesc Miralles, Jaume Plensa, Carlos Pazos, Francesc Artigau, Jean Marie del Moral, Jordi Esteva, Jordi Pausas, Enric Pladevall, Alberto Garcia Demestres, Josep Minguell, Naxo Ferreras, Elisa Arimany... Entre els del ram de l’escriptura, Feliu i Clara Formosa, Carles Casajuana, Marta Pessarrodona, Amadeu Cuito, Francesc Parcerisas, Vicenç Villatoro... I els llegits: Núria Bendicho, Martin Amis, Maggie O’Farrell, Philippe Jaccottet, Joan Margarit, Joan Vinyoli, Baltasar Porcel, Walter Benjamin, Nelly Sachs, Josep Igual, Ramon Ramon, Cees Noteboom, Lluís M. Todó, Toni Sala, Zbigniew Herbert, Marc Granell, Miquel Berga, Maite Salord, Philip Larkin, Narcís Comadira i molts altres. A efectes pràctics, al llibre sens dubte li falta un índex de noms.

I entre tanta relació i activisme cultural, la intimitat té nom de Núria i es desplega en quatre escenaris: Queralbs, Gelida, Calaceit i Fornells. Caminades tamisades per una llum brunyida, àpats amistosos amb taules ben parades com a signe de civilitat. A la matinada, en "les hores petites", lectura i música. Tot a la recerca d'una assenyada i militant aura mediocritas.