Els llibres tipus manifest firmats per gurús intel·lectuals de l’esquerra alternativa no han aturat la deriva d’extrema dreta. A l’Europa del segle XXI, el diplomàtic Stéphane Hessel (1917-2013) i l’escriptor i economista José Luis Sampedro (1917-2013) van donar veu als indignats. Els ha sobreviscut un company de generació quatre anys més jove, Edgar Morin (1921), filòsof amb una trajectòria que va de la Resistència francesa al Maig del 68, fins a fixar la teoria del pensament complex. Tots tres, per la seva llibertat interior un punt heterodoxa, esdevinguts referents morals i compromesos públicament, recorden el matemàtic i filòsof Bertrand Russell, antinuclear dels anys 60. Però si fa cinc dècades, malgrat la Guerra Freda (o en contra seva), es va generar una onada d’esperança i renovació del pensament i l’acció política, ara el panorama és d’involució. I tanmateix...
Edgar Morin no tira la tovallola, ni personalment ni col·lectivament. A les portes de complir 103 anys, damunt del paper manté una envejable lucidesa crítica i una finestra oberta a l’esperança. El seu darrer assaig breu, Despertem!, Afers l'ha publicat en català en traducció d'Ismael Calvet (Núria Petit l'ha traduït al castellà per a Paidós). Macron acaba de fer servir l’expressió a Berlín per mobilitzar l'electorat amb l'objectiu de frenar l’extrema dreta.
Davant el triomf del pensament i la política reaccionaris, que com en les èpoques més fosques expulsa la diferència (avui amb especial virulència contra la immigració arabomusulmana) i que proclama el supremacisme blanc i cristià, Morin crida a guanyar un futur de tolerància i hospitalitat. Contraposa "una política humanista" a la "inhumanitat tranquil·la". Quina inhumanitat? La que, bé amb indiferència bé amb rebuig explícit, deixa morir persones al mar (o a Ucraïna i Gaza); la que, en la seva postura extrema, es basa en la "perversió" d’una "purificació ètnica i religiosa molt ancorada en la història europea": l’Europa dels sectarismes religiosos, la del sotmetiment i eliminació de les diferències nacionals o culturals, la de les atrocitats supremacistes dels imperis colonials. El que Lévi-Strauss definia com a "llindar de tolerància" està mutant en un vell "llindar d’intolerància", diu.
Morin veu l’ombra d’una nova barbàrie en l’esdevenidor marcada per una crisi amb moltes cares: el perill nuclear, la greu amenaça mediambiental, el transhumanisme Matrix, els nous autoritarismes populistes que amenacen les democràcies, el mite tecnoeconòmic lucratiu i els replegaments identitaris (ara mateix, només cal fixar-se en Rússia o Israel), per no dir una Xina on cada cop és més real el Gran Germà orwel·lià.
En termes d’economia sistèmica, el pensador francès alerta: "Avui necessitem, paradoxalment, aturar el creixement per salvar el planeta i sostenir el creixent per salvar la regulació de les societats modernes". Apunta un esbós de solució racional per a la contradicció: "El decreixement de tot el que contamina i destrueix, i alhora el creixement de tot el que salvaguarda i regenera".
Com deia Bruno Latour, hem d’aterrar a la Terra, que Morin defineix com la "casa comuna de la vida i la humanitat", i hem d’abandonar el somni de dominar-la. Demana, doncs, respecte per la natura (pel tot) i respecte per cadascun dels éssers humans (per l’individu): "La diversitat humana és el tresor de la unitat humana", cosa que el porta a advocar per "una comunicació viva i permanent entre les singularitats culturals, ètniques, nacionals i l’univers concret d’una Terra-pàtria de tots".
Perquè, per a Morin, una cosa és el nacionalisme, que "deshumanitza l’enemic en temps de guerra i subhumanitza l’estranger en temps de pau", i una altra el "patriotisme", que veu com a complementari de l’humanisme i que projecta sobre la Terra com una global "comunitat de destí" (no confondre amb la falangista "unidad de destino en lo universal", exponent del nacionalisme més ranci i reaccionari, germà bessó dels pitjors feixismes).
Morin ho veu clar: ¿reacció o humanisme? Això és el que torna a estar en joc a Europa.
