L’acampada que va protagonitzar un estol de persones a la plaça de la Universitat va acabar amb el desallotjament ordenat per l’alcaldessa de Barcelona, a càrrec de la Guàrdia Urbana. No opinarem sobre el dret de la ciutadania a ocupar un espai públic: deu haver-hi unes lleis que ho deixen clar; i si les molèsties que causa una acció com aquesta resulten òbvies, les opinions irades dels ciutadans més amics de l’ordre resulten intempestives, tota vegada que un ciutadà no és el garant del compliment de les lleis. Però ara és moda que qualsevol ciutadà -revolucionari o reaccionari- s’institueixi com a agent de la legalitat.

Però narrarem això que segueix: hom, amic de la gent jove pel fet d’haver estat professor universitari durant trenta-cinc anys, va passar la setmana passada a fer una visita als concentrats. Va trobar un grup de cinc joves, tres noies i dos nois, que, havent quedat prou demostrat que hom no era cap espia, van acceptar que el visitant es quedés al seu costat, respectuosament.

Un, que feia de secretari d’una assemblea tan petita, apuntava les decisions que s’havien pres comunament: 1. Rebentar el capitalisme de la Xina, els Estats Units i l’Índia (no hi entrava el nostre continent); 2. Eliminar tots els mitjans de transport que emeten gasos contaminants, i substituir-los per animals o màquines de contaminació zero; i 3. Delegar totes les funcions públiques, de la institució que sigui, a dones i cap home, en resposta a la societat patriarcal de tants segles d’història -aquí hom va apuntar, amb timidesa, que als nostres dies encara hi ha moltes civilitzacions de caràcter matriarcal, començant per les cases de pagès de Catalunya; la contraproposta va ser votada i derrotada.

Llavors hom va preguntar: “¿Això val per a tots els membres de l’acampada?” Van respondre: “Cada assemblea decideix el que li sembla que ha de decidir. Després ens reunim en una assemblea plenària i ens posem d’acord sobre els punts programàtics que ens uneixen. De tota manera, com que cada assemblea és sobirana, nosaltres cinc tirarem endavant aquest programa”.

Hom va quedar del tot enquimerat i va traslladar-se mentalment a aquelles utopies del segle XIX tan exitoses, contrapunt de les lluites obreres. Només va atrevir-se a dir: “Cinc persones per a una tasca tan enorme sembla una mica idealista”. Hom va rebre el qualificatiu de reaccionari i se’n va tornar a casa, tot ell perplexitat.