En un opuscle satíric gens editat en català, Dones, sotmeteu-vos als vostres marits (1767?), Voltaire va demostrar que s’avançava més d’un segle al sufragisme, i també al feminisme dels nostres dies, tan exigent. El gran geni de les lletres franceses va viure sempre envoltat de dones i d’amants, cosa que no li va impedir escriure una obra de més de 70 volums ben gruixuts segons les edicions completes: cap de bona fins que se n’ha fet càrrec l’Oxford Voltaire Society... d’Anglaterra. Amb les dones feia l’amor i tota la resta (o la suma, segons com es miri), i, sobretot, hi conversava, que és un dels deports més practicats a França durant els segles XVII i XVIII.

L’opuscle esmentat recull unes declaracions de la Mariscala de Grancey, transmeses a Voltaire per mossèn Châteauneuf. La Mariscala, dona que va estar molt ocupada fins a la seixantena, en arribar a gran va dedicar-se a llegir bona literatura, començant per Racine. Ella hauria dit: “He obert per casualitat un llibre que corria pel meu gabinet; em sembla que és una col·lecció de cartes. Hi he trobat aquestes paraules: «Dones, sotmeteu-vos als vostres marits». He tirat el llibre”. El mossèn li respon: “I ara, senyora! ¿No sabeu que són les Cartes de sant Pau?” En efecte, aquesta frase es llegeix a la Carta als Efesis (5.22) i a la Carta als Colossencs (3.18), extrem que Voltaire devia saber de sobres, perquè coneixia la Bíblia de cor.

La dama hi afegia: “Sé molt bé que els homes, en general, tenen els músculs més forts que els nostres, i que poden donar un cop de puny més contundent: temo que aquest sigui l’origen de la seva superioritat [...]. També pretenen tenir el cap més ben organitzat i, per consegüent, presumeixen de ser més capaços de governar; però jo els faria conèixer reines que valen tant com els reis”. Voltaire, que s’ho devia inventar tot, com solia fer, encara addueix la misogínia de Mahoma, però fa que el mossèn expliqui fins a quin punt les dones turques podien testar i tenir propietats. “Quin home més cruel, llavors, aquest sant Pau”, diu ella. I el mossèn accepta: “Era una mica dur, i li agradava manar. Va tractar amb supèrbia sant Pere, que va ser un home molt bo... Se li retreu haver tingut molta inclinació pel jansenisme” (Jansen va néixer el 1585!). I la Mariscala ho rebla: “Ja em semblava a mi que era un heretge”.

Un cop més, Voltaire es despatxa contra l’Església -mai contra Déu-, però defensa molt puntualment el respecte i els drets d’una comunitat llavors sotmesa.